{mosimage}L’èpica del Kirguizistan
Avui, malgrat que el Sol s’ha llevat ben decidit a donar-nos energia, fa un dia frescot. El vent bufa amb relativa força i els núvols ocupen bona part del cel. Aquestes darreres setmanes (i fins al 27 de maig), una intensa activitat política i laboral em manté en certa tensió. Per sort, cada dia trobo estonetes per mirar de relaxar-me i pensar i, el que és encara “pitjor”, per escoltar-me. Malauradament, tampoc gaudeixo darrerament de tot el temps que voldria per dedicar-me a escriure sobre les coses que aprenc o descobreixo i que m’agradaria divulgar. Per això, aprofito sovint aquest espai privilegiat de la columna per fer-ho, per comentar-vos allò que em sobta o parlar d’allò que culturalment em sembla interessant. És per això que voldria compartir amb vosaltres el que últimament estic estudiant quan el temps m’ho permet, que no és altra cosa que un poema èpic molt particular, una composició única que fins fa pocs dies n’ignorava l’existència. Estic parlant del poema anomenat Manas, una joia de la tradició oral del poble kirguís. Per què n’és, d’important? Doncs, perquè resulta que és el poema èpic més llarg del món, vint vegades més llarg que l’Odissea i la Ilíada d’Homer i dos i mig més que el Mahabharata indi. I jo, que sóc filòleg, no en tenia ni idea! D’altra banda, val a dir que això no s’ha sabut sempre, ja que per a l’antiga Unió Soviètica la història de la gent del Kirguizistan, així com la dels altres pobles de l’Àsia Central, va començar al 1917, i la història anterior simplement s’ignorà del tot. És per això que, mentre el Kirguizistan va pertànyer a l’URSS, res de la seva ancestral cultural va sortir a la llum. Un cop assolida la independència, l’any 1991, el poble kirguís ha pogut donar a conèixer la seva cultura nòmada, de la qual n’està força orgullós.
Per a molts de vosaltres, que el Manas sigui la composició èpica més llarga del món no té, potser, gaire o cap interès, fins i tot en els manuals de literatura encara no hi apareix (ja en seria hora ja que des del 1995 se n’estan fent celebracions i estudis seriosos). Algú m’ha dit que això del Kirguizistan sona molt llunyà… No obstant això, pensem que la UNESCO ha declarat “obra mestra del patrimoni oral i immaterial de la humanitat”, l’art dels narradors èpics del Kirguizistan, uns homes i unes dones que es guanyen la vida explicant aquestes històries en cerimònies i festes tradicionals. Els que s’especialitzen, però, només a explicar la història de Manas (l’heroi kirguís) reben el nom de manaschis, i són molt estimats i respectats perquè són els portadors dels valors i la història de la nació. ¿Com s’ha sabut que aquest poema èpic era el més llarg del món? Doncs a partir de la figura del senyor Saiakbai Karalaev (1894-1971), anomenat “l’Homer del segle XX”, el qual se sabia de memòria ni més ni menys que 500.553 versos!!!!! Sembla ser que, fins i tot, l’home, de jove, havia rebut en un somni la missió de dedicar-se a això, a recitar de per vida aquesta epopeia, i, ara per ara, encara no n’ha sortit cap més altre com ell. Si voleu escoltar-lo i veure’l en un antic enregistrament, visiteu http://www.silk-road.com/folklore/manas/karataev.wmv , és tot un tresor.
La meva fascinació per l’Àsia no s’acaba ni s’acabarà mai i sóc del tot conscient que mai no podré a arribar a descobrir tot el que m’amaga. El que sí puc fer –i ja ho faig— és compartir amb vosaltres l’encant d’aquest continent.