A voltes amb l’islam
{mosimage}Fa unes setmanes es va celebrar la 3ª Jornada de Portes Obertes de les Mesquites de Catalunya, concretament el dissabte 2 de juny. Vaig rebre la informació uns dies abans i vaig pensar que seria força interessant participar-hi. De les gairebé quaranta entitats musulmanes inscrites en el tríptic, vaig triar d’anar al Centre Islàmic de Barcelona, d’una banda, per la seva antiguitat (va ser el primer a obrir, ara fa trenta dos anys) i, d’una altra, perquè era un lloc que, durant molts dissabtes de la meva adolescència al barri barceloní de La Sagrera, m’havia cridat molt l’atenció perquè hi penjava un rètol escrit en castellà (desprès català) i àrab, aleshores il.legible per a mi. Amb el temps, després que a la universitat aprengués una mica d’àrab, vaig acabar llegint aquells “signes” que de jovenet m’havien semblat indesxifrables i vaig tenir la sensació aquella que sentim quan finalment assolim un repte feixuc, i quedem descansats.
A Catalunya, en sentit estricte, no es pot parlar de mesquites sinó d’oratoris, i d’aquests n’hi ha 169 i s’espera que se’n vagint obrint més. Ja fa temps que vaig mostrar-me a favor d’obrir una mesquita com cal a Barcelona o en algun indret de la nostra geografia catalana, i m’hi continuo mostrant (a la Xina, país tan poc avesat aparentment a la religió, en vaig visitar més d’una, i molt maques per cert). Aquí tenim encara pendent l’aprobació de la llei de centres de culte, la qual ha de garantir la llibertat religiosa i fer compatibles seguretat i dignitat amb llocs de culte. No és una tasca fàcil (la llei porta gairebé tres anys en fase de discussió) i menys si regularment als barris de Barcelona i a molts municipis de Catalunya s’aixequen les protestes irades dels veïns en contra de l’obertura d’aquests centres islàmics…, i ara pitjor, després que a les darreres eleccions municipals hagin cobrat força algunes formacions polítiques amb forta ideologia xenòfoba. Malgrat tot, la presència musulmana a Catalunya és creixent i les postures veïnals i polítiques intransigents i intolerants actuals no són les més adequades per assolir una societat justa en un espai de convivència cada cop més multicultural. No voler-ho veure és una greu temeritat i emparar-se en les excuses de sempre per negar-los, als musulmans, la seva participació en la realitat catalana del segle XXI un acte d’irresponsabilitat. Però també entenc la desconfiança que flota en l’ambient, entre uns veïns influïts sovint per uns media alarmistes o sensacionalistes.
Tampoc no sóc aliè a les delicades qüestions que els mateixos musulmans pateixen dins les seves comunitats, i que afecten el conjunt de les societats on viuen, com ara l’auge de l’islamisme en la seva pitjor expressió: el jihadisme. Així mateix li ho vaig expresar a un dels joves musulmans, d’origen sirià, que va donar-me la benvinguda al Centre Islàmic: cal fer pedagogia no només de l’islam com a religió en les seves diferents variants, sinó també de l’islamisme i del jihadisme. S’han d’explicar molt bé aquests termes perquè els no musulmans sàpiguen diferenciar i no acusar ningú de manera arbitrària. I si pot ser, que els imams siguin elegits dins de les mateixes comunitats catalanes i no imposats des de fora. Les jornades de portes obertes són, en principi, una bona mesura per mostrar què és un oratori o una mesquita, quines activitats s’hi fan, conèixer els nostres veïns i veïnes musulmans i qui és el que les dirigeix, però cal més pedagogia, insisteixo.