Parlem de sufisme
{mosimage}Seguint en la línia del meu darrer escrit aquí a La Voz, aquest mes torno a parlar-vos d’islam, però, en aquesta ocasió, del seu vessant místic, és a dir, del sufisme (tasawwuf). I per què? Doncs, ha estat gairebé una casualitat. En una de les darreres classes que he donat aquests dies, un alumne turc, amb el qual havíem xerrat bastant sobre islam a classe, em va dir que ell era sufí, i això em va sorprendre una mica atès que mai no n’havia conegut cap. Val a dir que entre els àrabs el sufisme no s’ha estès massa, i sí que ho ha fet entre els turcs,els iranians i els paquistanesos. També haig de puntualitzar que el terme “sufisme” s’inclouria dins l’islam sunnita, que és el majoritari. A l’islam xiïta també hi trobem aquest corrent místic però, en aquest àmbit, s’acostuma a denominar “gnosis” (‘irfan), pèrò les seves manifestacions i estructures són similars als sufís sunnites. Segur que molts de vosaltres coneixeu el sufisme, si més no heu vist alguna vegada una de les seves expressions més famoses en les dances dels dervixos giròvags. I en aquest punt m’aturaré un moment per destacar que aquest alumne turc em va assebantar que la UNESCO havia declarat l’any 2007 “Any Internacional Rumí”, en ocasió del 800 aniversari del naixement de Rumí, poeta persa i gran exponent del sufisme (curiosament és a Turquia on se’l honora d’una manera més palesa ja que és a la ciutat turca de Konya on és enterrat). Jo havia llegit (en castellà) alguns dels seus poemes més famosos (el Rubai’yat) fa alguns anys, però no n’era pas conscient, de la seva trascendència.
La veritat és que la mística, allà on es doni, és quelcom que atrau molt més que no pas els corpus religiosos establerts, i no sempre ha estat ben vista per les jerarquies o establishments religiosos. Tal és el cas del sufisme perquè, com assenyala Halil Bárcena (director de l’Institut d’Estudis Sufís de Barcelona): “El sufisme des dels inicis pretén trascendir els límits de la propia religió”, cosa que mai no ha fet gràcia a cap credo. Com afirma Bárcena: “Mentre que la religió, concebuda com un sistema de creences i rígida moral, pretén salvar l’home per mitjà de la fe i l’obediència, la mística –en aquest cas el sufisme— pretén transformar-lo o, també, salvar-lo transformant-lo. I res millor que l’amor en aquest procés de transformació”. I és aquí on el sufisme, en el seu amor clar i cordial envers Déu, va més enllà de l’islam i s’inclou dins del patrimoni espiritual de la humanitat en la mesura que pot aportar quelcom de bo al gènere humà. Us recomano com a iniciació en la mística islàmica la lectura i interiorització dels versos del persa Rumí, la dança extasiant dels dervixos d’Istambul i, naturalment, la música qawwali del gran intèrpret paquistanès Nusrat Fateh Ali Khan. Si més no, obtindrem una visió diferent de l’islam i que potser no sospitàvem.