Cal puntualitzar les coses
{mosimage}Alguns dels nostres companys de pàgina de l’edició anterior d’aquest diari van vessar en els seus escrits tot un reguitzell d’idees ben curioses i, clarament, identificatives del seu tarannà, però palesament gastades o rebregades moltes d’elles. Idees que sonen a aquella cançó de l’enfadós que es canta quan no s’assoleix el que es pretén i que, potser, estan apuntant a una revisió urgent de les estratègies que usen a les campanyes electorals determinades formacions. Els “vells problemes” reclamen, aleshores, de millors accions per tal que la ciutadania ens faci confiança. D’altra banda, les sortides de to nacionalistes en clau espanyolista d’altres són monumentals i donen, és clar, molt de joc. Espanya és un país –una realitat política reconeguda–, en el qual es troba inserida la nació catalana, la llengua pròpia de la qual, vés per on!, és el català. És a dir, que el més normal en un territori és que la gent s’hi expressi d’entrada en la llengua, dialecte o el que sigui propi del territori. Això passa arreu.
Després hi haurà el tema de les imposicions, conquestes i altres “foteses” que impedeixen el normal desenvolupament d’una societat o grup de persones (i que sembla que això ha quedat ja del tot malèvolament oblidat). Que hi hagi més de 450 milions de parlants de castellà és una riquesa per a la cultura castellana. Bé, i què? O no és també una sort que una persona s’expressi en més d’un idioma (o en tres com feia un altre company de pàgina)? La llengua realment perseguida –estiguin ben tranquils els nacionalistes espanyols—no és la castellana sinó encara la catalana, la qual no és ni de bon tros una llengua minoritària sinó minoritzada, és a dir, obligada a ser petita, que és molt diferent. Si es té en compte el nombre d'habitants dels territoris en què és oficial, el català és la setena llengua de la Unió Europea. No tinguin por els pares alarmistes perquè els seus fills sembla que “només” aprenen català. És del tot un procés natural aprendre també el castellà quan la llengua catalana ha estat la primera o és llengua materna. No passa res. Més d’un i de dos ho voldrien. Catalunya ha progressat sempre amb persones d’arreu, per tant l’idioma no és la barrera per al creixement de la societat catalana. Des que va començar l’estiu hem anat comprovant diàriament que l’ofec de Catalunya no es deu al català.
Anna M. Pérez
Regidora de Promoció Econòmica
