De llibres i sentiments
{mosimage}Quan viatgem, molts de nosaltres acostumem a endur-nos determinats llibres per rellegir-los o, si més no, per tenir-los a prop perquè sense la seva presència sentim que ens manca protecció intel.lectual, una mena de baluart intangible on arrecerar-se en cas de necessitat, la companyia imprescindible d’uns autors amb els quals ens identifiquem i que elevem a la categoria d’interlocutors en obrir els seus llibres. S’estableix entre nosaltres i els autors una relació invisible que ens reporta certa seguretat, saber que en moments de caiguda anímica o espiritual trobarem l’ajut que ens cal entre les pàgines de les seves obres, i tirarem endavant. Potser sigui aquesta una visió massa idíl.lica de la literatura i de les obres que la componen, però no puc fer-hi més: jo mateix sóc filòleg i poeta!
M’agradaria posar-vos uns exemples d’això que estic parlant i de la importància que molts d’aquests llibres exerceixen en el meu estat d’ànim (i ànima!). Sempre que he hagut de marxar i començar una nova vida en altres països, sempre m’he endut, de base, els mateixos llibres: la Bíblia; els Cantos del poeta italià Giacomo Leopardo; l’Enrique de Ofterdingen del poeta alemany Georg Friedrich von Hardenberg, més conegut com a Novalis; i el Domini màgic i el Passeig d’aniversari del poeta català Joan Vinyoli. Precisament, gràcies a la lectura de Domini màgic vaig descubrir els Canti de Leopardi, arran d’una cita que fa del poeta italià el mestre Vinyoli en el seu poema El primer estel. La cita diu: Dolce e chiara e la notte è senza vento, i correspon al primer vers del poema XIII dels Canti, titulat La sera del dì di festa. Jo, aleshores, feia primer de Filologia i aquest vers em va impressionar tant que puc dir, després de molts anys, que aquella descoberta m’ha marcat molt. Potser no n’hi ha per a tant, pensereu, però en el territori de la Poesia qualsevol impressió, per petita que sigui, és força trascendental. A mi, allò va fer que entrés de ple en el Romanticisme literari i que n’adoptés molts dels seus postulats. L’època romàntica (dels 21 fins als 30 anys llargs… i, de fet, inacabada encara) de la meva vida només es veu superada per l’etapa platònica (en fer els 17), la qual deixaré per a una altra ocasió perquè foren realment uns mesos molt particulars.
Fa unes setmanes que, a més, m’he proposat “recuperar” alguns llibres que he anat perdent en els meus trasllats, i el primer ha estat el llibre, clàssic, de James G. Frazer, La Rama Dorada. Magia y Religión, una obra antropològica que ens parla d’antics rituals i creences de tribus perdudes. És una obra molt del s. XIX, però explica històries increïbles. El segon llibre que pretenc recuperar (el tinc encarregat) és, justament, uns dels llibres que mai no m’hauria d’haver deixat quan vaig marxar a la Xina. Es tracta del clàssic, també, d’Albert Beguin, El alma romántica y el sueño, un estudi del romanticisme alemany i francès que, durant molts anys, havia estat el meu llibre de capçalera i gairebé el meu guia espiritual. És un volum que vaig guardar a no sé ben bé quina caixa i que, en tornar, no he sabut trobar, la qual cosa en un primer moment em va trasbalsar molt, però si alguna cosa he après després de molts anys de budisme és a controlar (no és pas fácil) el sentiment de possessió, és a dir, a potenciar el despreniment, única manera de ser feliç en aturar el sentiment de desig (gens fácil, tampoc). I per finalitzar, durant la setmana de vacances que he passat a Suïssa, he comprat dos llibrets de poemes molt especials. Un, de la gran poeta nicaragüenca, Gioconda Belli (edició bilingüe castellà-alemany); i l’altre de la poc coneguda poeta alemanya (morta a Zúrich), Mascha Kaléko, una senyora que valdria molt la pena de traduir.
Moisés Stankowich
kowich@gmail.com
