Els somnis i la felicitat
{mosimage}Aquest matí, caminant cap a la feina, anava pensant en la realitat dels desigs, i en aquelles històries de fades, prínceps, monstres i llunyanes terres que, de petit, em van activar la imaginació i a considerar real durant molts anys un món imaginari paral.lel. I mentre, aquest matí, m’apropava al quiosc habitual amb la intenció de comprar el diari, m’he dit a mi mateix que els somnis acostumen a fer-se realitat; i m’ho he dit de manera sincera, com si la meva ànima, que ja fa molts anys que ho sap, estigués esperant el dia en què el cor s’atrevís a dir-l’hi en veu alta. També sé que per a tothom no surt el mateix Sol i afirmar que els somnis es fan realitat és pecar de superb o ser tremendament injust amb els que no ho aconsegueixen. Bé, cadascú és com és i és el que és, òbviament, i potser és més raonable parlar de la pròpia experiència i no fer general el que, potser, no ho és, però estic del tot segur que molta gent coincideix amb mi. Aleshores, i tornant al tema que m’ocupa, haig de confessar que la major part de les coses abastables que he somiat tenir o ser a la vida, les he aconseguit. La invocació continuada i creure que de veritat podia assolir els meus propòsits han estat els dos factors que han materialitzat, com dic, bona part dels meus anhels. Si bé en un principi ens toca acceptar el destí tal com es presenta, podem estar segurs que els seus designis són mutables i que la foscor en la qual se’ns transforma a vegades la vida pot convertir-se, amb fe, en camins de llum inesgotable. I perquè això sigui així, les nostres ànimes s’han de moure lliurement…, i ser humils perquè, només així, esdevindrem veritablement poderosos. Acostuma a funcionar així, almenys en el meu cas.
No obstant això, l’únic desig que mai no podré assolir és el de viure eternament aquí, a la Terra, però, com que ja ho sé i sé, a més, que és dolorós i contraproduent encaparrar-s’hi, intento no fer gaire cas de l’angoixa existencial, que m’acompanya des que tinc ús de raó. Ara estic més preocupat a fer feliç a les persones que més directament m’envolten, que no pas perdre’m en vanes elucubracions metafísiques. La qüestió principal avui dia és: ¿Sóc feliç per atrevir-me a fer feliços als altres? En ello estoy, com diuen en castellà. Que cadascú es faci obertament també aquesta pregunta.
Moisés Stankowich
kowich@gmail.com