La Montse ja descansa
{mosimage}El diumenge 7 d’octubre va morir la mare de la meva nòvia. No va ser una sorpresa però no és una cosa que, malgrat l'esperis, encaixis bé, almenys durant les primeres hores. La Montserrat, així es deia, portava poc més d'un més a l'Hospital de Granollers i, de mica en mica, s’havia consumit per efecte de les múltiples malalties que patia i que, justament ara, s'havien confabulat per acabar amb ella. Irònic destí. Goso escriure sobre el seu final per diversos motius: primer, per conservar la seva memòria i, segon, per retre-li òbviament un petit homenatge. Haig de dir, honestament, que la Montse havia estat una senyora que mai no havia tingut totes les meves simpaties, més aviat jo havia estat força crític amb una part fosca del seu passat perquè no em semblaven justes algunes de les seves actuacions. Encara penso així, però cap de nosaltres no està lliure de pecat, com es diu. Al cap i a la fi, els seus fills són els qui tenen l’última paraula i si ells l’han perdonada, jo no sóc ningú per oposar-m’hi. I és per això que m’agradaria embellir el moment del seu traspàs perquè, quan vaig assabentar-me del com, vaig quedar molt impressionat: la Montse va entrar en coma el dissabte a la nit, les seves forces eren ja molt minses per causa de l’extrema debilitat corporal, però per una bona raó va mantenir-se viva fins al dia següent, diumenge. Envoltada pels fills, el nòvio i la nora va esperar el moment en què va quedar-se sola només amb els fills i, sense poder parlar ni moure’s per causa del coma, va deixar anar dues fines llàgrimes, moment en què la filla li digué: “Ja sabem que ens estimes. Nosaltres també”. I just després d’aquestes paraules, el fill, apropant-s’hi, va mirar-la de fit a fit i ella, imagino que ja en pau, va entregar l’esperit i morí… Jo la vaig veure unes hores després, encara al llit de l'hospital, immòbil, amb la boca mig oberta i la mirada definitivament perduda, molt escanyolida i pàl.lida… però amb recuperada dignitat.
El mes passat mentre fullejava un diari de renom, a la pàgina de les necrològiques els meus ulls es fixaren en una esquela, no gaire gran, en què es llegia la frase que una família havia escrit sota el nom del seu difunt: “Són els anys que passen els que ens apropen”, no la trobeu desmesuradament bella?.