Què ens pica?
{mosimage}Podríeu pensar que parlo en sentit figurat, potser més endavant. Però quan dic què ens pica, és literal. I, jo , en desconec la resposta. No sé si eren els mosquits de sempre, vaja!, aquells de tota la vida, els que ens han amargat durant dècades qualsevol vetllada a les terrasses prop de la platja o el passeig per la sorra. Enguany no me’ls han presentat, no sé com es diuen i són silenciosos. Silenciosos i traïdors ens han maltractat fins ben entrada la tardor. La seva picada més violenta comença a fer efecte després de l’horrorosa picor, després grans butllofes i camí de l’ambulatori, més saturat encara que de costum, a fer cua. “Sí, és un mosquit. senyora, si pot n’agafa algun que estem caçant-los per saber qui són…” Mare meva!, no érem al segle vint-i-u?, a bé, això és Castelldefels i aquí ningú troba respostes. Els que han estat de pas, picats i tot, comencen a desfilar, nosaltres ens quedem, i pel que sembla no gaire ben acompanyats. Silenci a la casa gran. Encara els cacen per veure qui són?… Algú comentava que aquesta bèstia era el famós “tigre”, pot ser, però no n’he pogut caçar cap per portar-lo a la fiambrereta de la noia amable que els recull, ni els responsables del govern municipal han respirat, potser a ells no els piquen…Però sé del cert que si s’instal·len a la nostra ciutat, s’hi quedaran, entre obres de rieres, tales dels pocs boscos que ens queden i la construcció massiva cada cop tenen més assegurada la teca, cada cop hi haurà més gent…i, és clar, caçant-los d’un en un tenen llarga vida assegurada. Aquest cop seré grosserament maleducada: no us hi volem com a companyia, però no us preocupeu, d’aquí que, els que manen, ens diguin què ens pica, us haureu fet una gran colònia, potser fins i tot veureu com si en campanya són capaços de fer funcionar rodalies… I, això, és temps.