Civisme. Una reflexió
{mosimage}Els nuclis urbans es van poc a poc degradant moralment i materialment per la palesa crisi de valors que s’està donant en les nostres ciutats occidentals. Les administracions, especialment, els ajuntaments tracten de difondre per mitjà de manifestos, cursets i xerrades els valors del civisme per tal d’actuar sobre el seu contrari, és a dir, l’incivisme. No és una tasca gens fàcil i, al mateix temps, és agosarat carregar contra un determinat grup social, és a dir, no és just afirmar, com se sol fer, que els adolescents i els joves són actors els més incívics d’una societat. No és ben bé així, i cal deixar-ho clar. Les conductes incíviques s’estenen a tota la ciutadania si bé és cert que l’educació en valors cívics si es fa ja en els primers estadis d’aprenentatge de les persones, té més probabilitats d’èxit que si mirem de canviar els hàbits d’uns adults els quals en molt casos s’excusen precisament en l’edat per no modificar les seves conductes. Un dels reptes més importants per a la societat occidental del segle XXI és afermar la cultura del civisme, assolir una societat en la qual els seus integrants visquin i convisquin respectant unes normes i acceptant unes regles de joc, per dir-ho d’aquesta manera. Instal.lats en una cultura del nihilisme, no ajudem a fer de l’espai urbà un receptacle en què puguin inserir-se els valors pincipals del civisme. Tampoc no es pot proposar l’alternativa del bonisme.
Cal, com digué Aristòtil, trobar un punt mitjà en el qual resideixi la virtut. I aquí torna a ser fonamental el paper dels ajuntaments com a administracions més properes a la ciutadania, perquè aquesta ciutadania aboca sobre aquesta administració les seves alegries més immediates però també les seves discrepàncies. Jo sóc bastant del parer, en el marc d’una societat complexa i multicultural com la nostra, de no basar el civisme en la clàssica dicotomia del bé i el mal, del que està ben o mal fet, encara que en essència es pugui reduir a això. Caldria ser molt més pragmàtic, cosa a la qual els nostres joves estan molt avesats. Com es diu en alguns estudis, no apliquem un civisme de caire moral, sinó més aviat funcional, en el sentit que cal acceptar unes normes que organitzin la vida social. És a dir, hi ha comportaments com, per exemple, orinar al mig del carrer que més enllà de titllar-lo de bon o mal comportament, podem dir que no és apte socialment, i més d’un dirà que en això ja hi estem aplicant judicis de valor, i no ho nego però no ho “estic venent” com a tal. També està clar que per moltes ordenances que dicti un ajuntament i per molt que s’hi esforci publicant manifestos o repartint cendrers en forma de cucurutxo per a la platja, l’última responsabilitat és de l’individu. I és també lògic que l’incompliment d’aquestes normes bàsiques de convivència s’hagin de sancionar d’alguna manera. La naturalesa humana –lluny de l’idealisme romàntic que ens parlava d’una Edat d’Or humana perduda o les tesis de Rousseau sobre l’original bonesa de l’home– s’ha demostrat egoista i, fins a cert punt, és comprensible però a mesura que evolucionem ens hauríem de fer més “democràtics”, el que hauria de suposar una disminució del nivell d’egoisme de les persones. Això ja està passant però no hi ha fòrmules màgiques, i la qüestió és molt més complexa del que la teoria suposa. En qualsevol cas, val la pena intentar-ho, per gaudir de la vida en societat i, alhora, per assegurar la de les pròximes generacions. És el planeta el que està en joc.
