Guinovart, les emocions de la realitat
{mosimage}El nostre pintor més cèlebre i internacional ens va deixar un matí d'aquest mes de desembre. Guinovart ha mort però la seva obra viurà per sempre, i Castelldefels es mostra agraïda per la dedicació que el genial artista ens ha dispensat. Des de La Voz volem rendir-li un petit homenatge i, per això, tornem a publicar l'entrevista que li vam realitzar fa gairebé dos anys a la seva casa-taller de Castelldefels. Descansi en pau, mestre.
Josep Guinovart, el nostre artista més internacional, viu i treballa a Castelldefels des de fa molts anys. El lligam emocional amb l’espai natural del municipi és molt intens. Com a ciutadans de Castelldefels i admiradors d’una estètica compromesa, hem de ser conscients de la sort que tenim de comptar entre nosaltres al genial artista, al mestre Guinovart.
{mosimage}Al Castell s’inaugurarà la Sala Guinovart d’exposició permament de la seva obra, què en pensa d’aquesta iniciativa?
Encara no està definida aquesta iniciativa. El que és segur, ara per ara, és que hi duré l’exposició itinerant “La memòria del blau”. A Agramunt (Lleida) hi tenim la Fundació Espai Guinovart, cosa ben diferent al que es vol fer aquí, ja que hi ha un fons d’obra que he anat donant per organitzar diferents exposicions. Cal dir que amb Agramunt hi ha un lligam familiar molt important, ja que hi vaig viure durant els anys de la guerra, quan jo tenia nou anys.
La seva relació amb Castelldefels és també força important
Sí, aquesta casa on visc i treballo la vaig heretar del meu oncle. Jo a Castelldefels ja hi venia abans de la guerra. Segurament, el meu primer mar va ser el d’aquí.
{mosimage}És Mallorca un lloc més inspirador que Castelldefels?
Són diferents. Mallorca és un paradís i com a tal és “perillós” per a l’artista per la seva bellesa excessiva, el que fa que a vegades l’artista es vegi anul.lat. D’altra banda, Castelldefels ha estat per mi la solució de la necessitat de la natura. El fet de tenir un garrofer al davant ja és prou important per mi.
Podeu explicar als lectors el significat de “La clau de Castelldefels”?
L’origen és clar: les Torres de Defensa de Castelldefels. La clau és un joc poètic perquè està situada a l’entrada. Malgrat aquestes pistes, tota obra té sempre diverses lectures.
Per què aquesta inquietud seva vers la política i els aspectes socials en la seva obra?
Parteixo de la idea que l’artista té un compromís amb la realitat que l’envolta, però sense caure en el pamflet. Uns exemplars clars són Neruda o César Vallejo.
L’artista té un doble compromís: amb l’obra i amb la societat.
{mosimage}Al 1982 vostè va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques, quin valor li’n dóna?
Un premi significa sempre un suport en la teva lluita personal, suposa una gratificació a l’esforç, però no vol dir moltes coses més perquè sovint els premis estan condicionats. Per mi, però, el premi més important és la complicitat amb l’espectador, la comunicació, per sobre de qualsevol premi. Sabem molt bé que no hi ha autor sense espectador.
Vostè va pintar el primer quadre de la Mostra de Cuina de Castelldefels al 1988 i el darrer per a la Fira de Comerç
Sí, això són coses que vénen donades pel fet de viure aquí, des de fa ja trenta anys, de la implicació amb la ciutat com a veí.
Pensem que la seva obra no està prou reconeguda a Castelldefels, què en pensa, d’això?
No hi crec en això, no és realment important. Jo tampoc no necessito protagonisme, m’agrada passar amb certa discreció. A més, un pintor no és un futbolista. Val a dir que tampoc no tinc cap queixa envers les autoritats municipals i si hi ha alguna mancança en el terreny cultural cal pensar que això és un fenònem que es dóna arreu perquè s’acostuma a fer “cultura electoralista” i no pas cultura des de la infraestructura, pero, repeteixo, això és dóna a molt llocs.
Aleshores, quin tipus de societat és aquesta que ens envolta i formen?
Vivim en una societat en la qual padaxolment s’està en contra de la cultura. La cultura, en essència, té una profunditat i és fonamental perquè la gent pensi per ella mateixa, cosa gens fàcil en aquesta societat actual mediatitzada, dirigida, televisiva, que busca només l’espectacle fàcil i mai els constinguts. És també un fenòmen global. Caldria potenciar la sensibilitat i tampoc no és fàcil en aquesta societat nostra en la qual el fet de tenir, de posseir, és més important que ser.
És, per tant, inútil l’idealisme, tan rellevant en l’art i el pensament d’altres èpoques?
Penso que l’idealisme continua sent important, i si perdem la utopia… aleshores sí que estem perduts. Ara, però i gairebé com una necessitat, ens queda la utopia individual un cop desapareguda la utopia ideològica. Si avui dia no et pots aferrar ni tan sols a la teva pròpia utopia… anem bé!, i la societat de consum ha perdut la utopia pel que deia abans, per l’afany només de tenir i tenir.
Moltes gràcies, mestre Guinovart per les seves paraules plenes de sensibilitat artística i per la seva obra sempre tant compromesa i comunicadora.
Qüestionari
Un escultor:
Alberto Giacometti
Un pintor:
Velázquez
Un artista “total”:
Picasso
Una ciutat:
Venècia
Un llibre:
Una vessant de la Bíblia
Un escriptor: Shakespeare
Un país:
El lloc on visc
Un esportista:
Un atleta
Un cantautor:
Joan Manuel Serrat
Un desig:
Mirar d’agafar el que mai no arribes a agafar
Un impossible: Aconseguir canviar la societat