Havia d'explicar-ho
{mosimage}Darrerament (m’imagino que es deu a les festes nadalenques) molta gent em pregunta mig en broma mig seriosament pels fills que se suposa que haig de tenir o mirar de tenir, atesos els meus 42 anys. I jo, mig en broma mig seriosament, responc qualsevol cosa o miro d’escapolir-me’n educadament. Ja ha plogut molt des de l’any 1994, però encara quan algú em pregunta pels fills que no tinc em ve al cap un nom: Nathan Stankowich Nakagawa, el qual, avui, tindria uns 13 anys (com passa el temps!). Bé, no haig de fer cap drama d’on no n’hi ha, ja que aquest projecte de fill només es va quedar en la il.lusió de fer-se real, corpori, persona. Mai no va arribar a veure la llum (i la tenebra) del món. Dins l’embolcall matern no s’hi va estar ni tres mesos, però mentre durà l’esperança de no haver-lo perdut del tot, la seva imatge es va fer present, i ben present, durant les curtes i fredes hores del dies d’hivern a Seül, lloc on el “Nathan” va ser concebut. A la meva ex dona, de nissaga nipona, no li passava pel cap que el primogènit no fos un nen, com marca (més ben dit, condemna) la tradició confuciana.
Mentre recordo uns fets ja molt llunyants, emocionalment parlant, tornen al meu cap les imatges d’aquell mes de desembre coreà en què, després d’algunes setmanes, el metge ens digué (mig en anglès mig en coreà, mig amb gestos) que aquella criatura s’havia perdut en l’infinit, s’havia desfet com un glaçó de gel i que, ara, s’havia de procedir a netejar l’interior de la cavitat uterina per extreure les restes d’aquella il.lusió. En una sala d’espera grisenca d’una clínica de barri, a Seül, només tens una opció: confiar. Si no, estàs perdut. Confiar que els metges coreans –òbviament perquè són metges— tractaran una pacient japonesa sense que la rancúnia que es tenen els dos països els influenciï i faran la seva feina amb la màxima professionalitat, com així va ser. És exagerat, ja ho sé, però aquestes són les pel.lícules que et vénen al cap en aquells moments de profunda i enriquidora solitud. I si després de la intervenció quirúrgica, encara tens la sort que uns amics colombians, matrimoni company de la universitat, t’ofereixen el millor de si mateixos per alleugerir-te la situació, què més pots demanar? Paciència.
Com veieu, he acabat donant-li un to relaxat al tema que avui m’he proposat d’explicar perquè és així com ha de ser, perquè les coses van acabar bé, almenys les físiques que no pas les seqüeles psicològiques, les quals al cap d’un any van afavorir una separació matrimonial que, abans o després, amb aquest problema “hospitalari” o sense, s’hauria acabat produint igualment. Si he tingut les ganes d’explicar tot això (i més d’un pensarà que no té cap interès) és per alliberar-me de l’ombra allargada del “Nathan” i deixar ben clar que el tema dels fills en la meva vida és un tema que, malgrat el que molts hagin pogut pensar, mai no m’ha deixat indiferent i que la meva negativa actual no respon a cap odi vers la humanitat, ni molt menys.
És Nadal. Un altre nen, el Nen Jesús, és nat, com canta la nadala. Que passeu tots i totes unes molt bones festes i que l’any 2008 ens porti una mica més de seny, llibertat i, per damunt de tot, respecte en les nostres diferències i benefici en les semblances.
