Patriota!
Patriota!… em va dir un amic, en Josep Rull, aquesta paraula em va marcar, em va fer reflexionar durant molt de temps…, patriota jo? Què em volia dir? Com és que tenia de mi aquesta definició? Durant mesos i setmanes aquesta definició m’ha fet trencar la closca… La ràbia de no entendre què em volia dir em va fer arribar a la conclusió que havia de sortir de mi, veure’m des de fora, examinar el perquè de la seva definició sobre allò que ell coneixia de mi. La ràbia dels esdeveniments actuals, de la situació política m’han portat a conèixer-me més i he pogut arribar a la conclusió del perquè em deia patriota: pel sentiment, per la indignació dels esdeveniments, pel preservar, per l’instint natural de supervivència que tenim la majoria dels éssers humans.
No vull que aquest, el meu país –perquè és el meu, perquè sóc d’aquí i no de cap altre lloc i em sento tremendament identificat i orgullós—me’l facin malbé, me l’espatllin, me’l minvin arreu sense cap tipus d’argument ni explicació. Ara t’entenc, amic, ara he entès el perquè del teu adjectiu… vas saber llegir la ràbia que tenia dins, la ràbia acumulada per la submissió, l’emprenyament interior de saber que el teu país –el nostre– ja no és el que era.
Tens raó, amic, estic enfadat, molt enfadat i això em fa sentir patriota, defensor del que és meu, defensor de l’entorn assignat per la naturalesa del naixement, defensor del llegat del s meus pares, avis… Miro enrere, al passat, i em sento com aleshores, emprenyat i cantant la gallineta arreu, reivindicant el dret a ser, a sentir-te teu, a existir… Per què? Per què se’ns odia tant, per què em sento tan rebutjat, per què tan exprimit? Sento el suport de la història, sento el mateix que identifica el nostre tarannà, tarannà pacient, emprenedor, negociador, pròsper, funcional… llegat dels fenicis…
Josep, la reflexió del teu adjectiu m’ha fet més valent, m’ha fet adonar del que som, però també m’ha fet pensar i reflexionar en el que hem estat: un poble exemplar, un poble de pau, un poble amant de la democràcia, un país mil.lenari en el consens dels ideals i en l’aprenentatge que les idees de tots són una, única i per a tots igual. No seré jo qui desfaci la il.lusió envers mi. Tens la meva paraula i el meu honor de català que no faré figa. Ara més que mai, ara torna a ser l’hora d’estar alerta…, ja n’hi ha prou! Teníem guanyada la credibilitat i m’adono que l’estem perdent. Els països veïns no ens veuen ni ens miren com abans…, torna, torna el sentiment de la gallineta…, la gallineta no pondrà, no pondrà més ous.
Patriota! Doncs, sí, Josep. Sóc patriota de sentiment, de seny i de cor fins al moll de l’os. Sóc català, i els meus ja n’eren i no seré jo qui permeti cap tipus d’invasió.
Ara més que mai,
Ara perquè toca,
Ara perquè més me’n sento,
Ara, català!
