Sobre l'ànima
{mosimage}Cada matí, en llevar-me, el primer que faig és un glop d’aigua, donar les gràcies a Déu pel nou dia, prendre’m una cullarada de mel i, des de fa poques setmanes, una cullarada també de vinagre de sidra. Després de tot aquest cerimonial, em dutxo i m’endreço. Durant les passades festes de Nadal vaig descobrir que, sense saber-ho, segueixo alguns dels preceptes de la dieta higienista, i m’ha fet gràcia la troballa. Amb això no pretenc altra cosa que mirar de preparar-me per al combat diari que m’espera tan bon punt surti de casa. Aquest ritus va començar segurament als quinze o setze anys, moment en què vaig començar a fer gimnàstica com un boig i vaig aprofundir per primer cop en l’hinduisme, el ioga i la hipnosi, principalment. Van ser uns anys molt bonics intel.lectualment parlant, anys immediatament anteriors a la “revolució emocional” que va suposar per a mi descobrir Plató, a COU, i la seva atractiva teoria de les idees. Ara, escrivint tot això, em ve al cap el dia en què vaig hipnotitzar per primera vegada, i durant trenta minuts, a un amic meu. Jo tenia, si no recordo malament, setze anys, i el meu amic, catorze. Per casa corria la cèlebre Biblioteca Básica de los Temas Ocultos del “professor” Jiménez del Oso, al cel sia, i havia un volum dedicat a la hipnosi. Doncs bé, recordo que seguint la tècnica de la “levitación de la mano”, aquest amic va caure hipnotitzat. En un primer moment, ni jo m’ho creia, però de seguida vaig adonar-me que havia estat un èxit. Només ho vaig repetir una vegada més amb aquest amic i amb ningú més. Jo mateix mai no em vaig deixar hipnotitzar per ningú, però vaig assistir a sessions molt interessants i divertides. Després d’això, per l’institut em dedicava a fer alguns exercicis de suggestió entre els companys i companyes de classe per demostrar-los el poder de la ment, bé…, exercicis de pa sucat amb oli, és clar. I és que aleshores (i fins al 18 anys) em va preocupar moltíssim el fet de trobar proves (o no) de l’existència de l’ànima. Per això, em vaig alegrar tant d’aconseguir hipnotitzar algú perquè, en aquell moment, creia que havia trobat una d’aquestes proves. Quina ingenuïtat! En qualsevol cas, ho vaig passar molt bé i vaig aprendre moltes coses durant aquesta etapa “ocultista”, diguem-ho així: hipnosi, ouija, cartes zener per a la telepatia, telekinesi, poder psicotrònic, rabdomància, tarot, quiromància, fotografia kirlian, etc., vaig intentar experimentar amb tots aquests aspectes de la realitat per trobar, insisteixo, indicis, per petits que fossin, que em portessin cap a la “inqüestionable” existència de l’ànima. Aquesta etapa va acabar als 18 anys, com he dit abans, en el moment en què descobreixo Plató i, llavors, comença un període nou en la meva vida, òbviament, més filosòfic, però sempre amb la mateixa motivació. Amb els anys he anat passant per altres etapes espirituals i, al capdavall, no he avançat gaire: encara no tinc la certesa absoluta (i no la tindré mai) que l’ànima (en cas que hi sigui) existeix més enllà de la realitat de la matèria. I aquí entraríem a discutir els conceptes de Fe i Raó, que deixo per a una altra ocasió. Em va costar d’acceptar…, però és evident que Plató ha estat vençut per Aristòtil.