Una mica de circ
{mosimage}Més de quaranta anys he hagut d'esperar per entrar en un circ, i va ser ara, a l'octubre, al Cirque du Soleil. Si haig de ser sincer, el circ mai no m'ha cridat tant l'atenció com per anar-hi sovint. Al llarg de la vida he assistit a espectacles de carrer i teatre (em van impressionar molt els "Acròbates de Shanghai" vistos a Shanghai mateix). Així mateix, i essent fidel a la suposada tradició familiar, d'adolescent vaig aprendre jo solet a fer alguns malabars amb pilotetes, equilibris i a caminar cap per avall. I, per descomptat, sempre m'ha agradat cantar i ballar, encara que fos a la meva manera. Per tot això, l'any 2002 vaig atrevir-me a fer un curset de pallasso, a Barcelona, amb el pallasso Àlex Navarro i la pallassa Caroline Dream… tot plegat va ser una mica desastre perquè no vaig sortir-me'n: això d'haver de treballar les emocions al límit mai no m'ha estat fàcil i no vaig poder vèncer la sensació de ridícul escènic, cosa que, d'altra banda, mai no m'ha passat en una classe. Fins i tot, hi va haver una època en què per a mi donar classe era como una mena de representació teatral i els alumnes em feien de públic. El fet de ser professor d'espanyol per a estrangers m'ha donat molta llibertat de moviments, i mai més ben dit, a l'escenari-aula: he hagut de treballar els gestos, els sons, la mímica i, fins i tot, les emocions. I crec que, d'això, sí que me n'he sortit sempre prou bé. En fi, sigui com sigui, em sento molt més home de lletres que no d'escenaris. El llegat faranduler de la família, doncs, el canalitzo molt millor a les aules o sobre un paper en blanc que no pas a les places o els escenaris. Cadascú és com és.
