Crisi de Valors
{mosimage}Vivim una època difícil, per a uns més que per a altres, però , en definitiva, la gran majoria de persones que mirem de guanyar-nos la vida amb certa honresa ens trobem davant d’una realitat que se’ns presenta incerta. I no n’estavem acostumats. L’estat del benestar ha trontollat de manera molt seriosa i molta gent se n’ha ressentit. L’oasi en què estàvem vivint tampoc no eran normal, i això també cal dir-ho. Certament, els bancs ens han escanyat però estirar el braç més que la màniga tampoc no és una filosofia de vida ni gaire duradora ni gaire realista. I darrere aquesta crisi econòmica i social hi ha una forta crisi de valors. La racionalitat econòmica i el pragmatisme ho envaeixen tot. Res no val per si mateix sinó per la seva utilitat, inclosos nosaltres…, persones o objectes? A la feina, de manera general, el sistema fa que mirem els companys no com a tals sinó com a possibles competidors que, en un moment donat, haurem d’esclafar per sobreviure nosaltres. Talment un reality show… Les obres d’art no ens enlluernen per la seva bellesa sinó per l’oportunitat d’invertir que moltes d’elles representen. El fet mateix d’estudiar es considerat com un tràmit per guanyar no només diners sinó “més diners”. Les persones que apostem per un decreixement som vistos com a infeliços o, pitjor encara, uns outsiders. I aquest és el món que volem? És el món pel qual han mort tants idealistes? És aquesta l’herència que volem per a la nostra descendència? Sembla que sí, o gairebé res no ho desmenteix… Ens estem convertint en éssers d’autoestima reduïda o directament inexistent, que cremem etapes perquè s’han de cremar, és a dir, que “pasar por el tubo” sembla una condició sine qua non per ser acceptat al remat…
Un món així… ¿de debò que ens satisfà? Aquesta és la pregunta menspreada davant el poder absolut de la raó.