Un dels anys més inoblidables
{mosimage}L’any 2008 va ser un any que mai no podré oblidar. Així de clar ho haig de dir. Des dels punts de vista laboral, cultural i polític, les experiències van ser del tot enriquidores i reveladores. En el terreny de les relacions personals, vaig consolidar amistats i en vaig de fer de noves. Pel que fa a la formació, vaig matricular-me en un curs universitari a distància sobre Islam, que acabarà aquest mes de juny. Potser us semblarà que tot això no és prou rellevant per atorgar-li al 2008 l’etiqueta d’“any inoblidable”, però és que encara no us he dit realment què és el més sorprenent que em va passar…, i que té relació amb la família, en aquest cas la meva. Per això, hem de viatjar en el temps fins al mes d’agost passat i situar-nos a la ciutat de Valladolid, al Cementerio del Carmen, illa 2 lletra A núm. 0095… acabo de descobrir el panteó on és enterrat el meu avi patern!!! Puff! Encara se’m posa la pell de gallina en recordar la indescriptible i tremenda emoció que em va fer trobar-lo… i alhora quina profunda decepció en tota aquella irònica situació: mai no l’havia conegut en vida i, en aquells moments, ens estàvem “presentant”, sense retrets per part meva, només amb la il.lusió de ser allà i mirar de perdonar-lo… I a finals del mateix mes d’agost, em topo per pura casualitat googleiana amb l’existència del meu germanastre, a una ciutat mediterrània del sud… Vés per on! Quina imatge familiar tan reeixida: l’avi ja mort i un néts que, al mateix temps, som fills repudiats d’un pare perdut i també desconegut… En definitiva, la maledicció d’un clan la sang del qual ens bull ara amb més ràbia i dolor que mai…
