Quina mala influència!
{mosimage}Fa uns dies, un company de feina posava el dit a la nafra en preguntar-me pel meu futur professional, i reblava encara més el clau quan volia saber si tenia pensat “sentar la cabeza” en algun moment. Pel que fa a això últim, qui no em conegui pot imaginar-se que sóc un esbojarrat en el més pur estil clàssic del terme, un tio que es dedica a passar-s’ho bé de manera irreflexiva, lluny de plantejar-se el perquè de les coses. Això no és obviament així però m’ha fet pensar i, pensant, pensant, potser sí que del 1995 al 2000 la meva vida emocional (sempre atrotinada) es va veure fortament sacsejada per diversos motius personals, però d’aquí a afirmar que puc arribar a ser un eixelebrat hi ha una distància important. A més, quan escolto aquesta paraula, automàticament em ve al cap la borrosa figura del pare biològic, un tarambana amb majúscula, i el meu rebuig vers aquest mot és encara més fort. Respecte del meu futur professional…, doncs, certament sí que s’entreveu complicat, a la meva “edat”, però encara confio a trobar un lloc en el món… del treball si més no. Fins i tot, alguna vegada, se m’ha insinuat que em tregui la son de les orelles i que guanyi una oposició, com si això fos tan fàcil i, a més, fos una panacea. Ja ho veieu, quina peça que estic fet! No tinc feina fixa, no tinc carnet de cotxe, no tinc pis de propietat, no tinc fills, tinc uns parents “pintorescos” (deixem-ho així), visc a la Casa Gran del Catalanisme, m’encanten els gats, la meva companya m’estima i, a sobre, em declaro poeta… No us apropeu a mi… sóc una mala influència!
