El record de les absències
{mosimage}Quan era petit, no sé ben bé per què però al cap tenia la idea que, com al personatge bíblic, a mi també m’havien “rescatat d’unes aigües”. I ho anava dient als companys i companyes de classe com si això fos el més normal del món… Suposo que fou la meva àvia materna i alguns mestres els qui vam fer-me empassar aleshores aquella història…, per fer la gràcieta, és clar. D’aquí arrenca segurament la meva tendència inicial a imaginar móns i personatges fantàstics i a pensar que en algun lloc havien d’existir. Avui dia, en la primerenca maduresa, aquesta idea em fa somriure lleument si bé encara conservo de manera inexplicable un puntet d’ingenuïtat que, a vegades, m’és molt contraproduent perquè no sé veure qui me l’està jugant. Com a contrapartida, però, i ho atribueixo al fet de ser Escorpí, sóc bastant rancuniós i em costa molt i molt oblidar una malifeta. Em mi es fa realitat allò que diuen en castellà que “la venganza es un plato que se sirve frío”, i creieu-me que em resisteixo a ser així perquè, d’entrada, sempre confio en la bonhomia de les persones i en l’entesa. Afortunadament, el nombre de “causes pendents” que romanen als calaixos de la meva ànima no és gaire alt i haig de dir que, principalment, són afers de família. Aquest matí, remirant fotos de diferents etapes de la meva vida, he recordat de manera agredolça paraules, emocions i presències…, però el que més m’ha dolgut d’aquestes fotos és precisament “el record de les absències” si se’m permet l’expressió poètica. Un record agre de rostres i somriures de persones perdudes o ja sepultades en l’eternitat, que mai no vaig conèixer, amb les quals comparteixo l’inescrutable designi d’haver existit sota un mateix destí.
