Autopublicació: manual de l'usuari
{mosimage}Ara que estic a punt de publicar el meu segon llibre –reconec que és una forma poc dissimulada de fer publicitat i, per tant, demano disculpes al lector– he pensat que seria bo parlar d'aquest procés, el de la publicació fora de les grans editorials. Aquest és el meu primer article, i recordo que quan era petit em van ensenyar que el llenguatge periodístic havia de tenir un titular clar i que enganxés. Aquest seria el meu: abans de publicar un llibre s'ha de decidir quants diners es volen perdre. És bo, dóna una bona idea de què ens podem trobar, és llarg, però pot intrigar al lector. Ja tinc el meu primer titular.
Escriure sempre és un acte íntim, sentir una necessitat –que a més només un mateix pot satisfer– i no poder resistir-s'hi, i posar-s'hi fins que ja es treu de sobre aquell neguit. Segurament al lector –permeti'm tractar-lo de vostè, ja que és la primera vegada que parlem– no se li ha escapat el paral·lelisme entre el que he descrit i l'onanisme, jo no voldria que s'ofengués amb la comparació d'una imatge d'una persona escrivint belles obres amb la d'un adolescent tancat en un lavabo, però és cert que l'impuls que motiva ambdós fets és igualment irracional i visceral. I com a resposta a la seva pregunta: sí, hi ha escriptors professionals que escriuen per guanyar diners i fama, però pensi, estimat lector –permeti'm la confiança–, que també hi ha actors porno.
La qüestió no és escriure, aquí no hi ha elecció. La qüestió és publicar. Segurament vostè ja estarà pensant: si hem acordat que qui escriu és onanista, qui publica és exhibicionista? El felicito. Publicar és exposar la intimitat d'un mateix –ja que inevitablement l'autor està vinculat personalment amb la seva obra– al públic. Per què? No ho sé. Cada autor té la seva resposta. En el meu cas –el mínim que puc fer és ser sincer amb vostè–, crec que un llibre només té sentit si algú el pot llegir. Publicar-lo és l'extensió natural d'escriure'l. No puc abandonar-lo en un estant, em ve la imatge al cap d'aquell anunci en què es veia una gasolinera allunyant-se pel retrovisor, i el meu llibre allà al mig, mirant-me amb cara de pena. Se'm trenca el cor quan ho penso.
Hem decidit que publiquem. Ara és quan hem de decidir quants diners volem perdre. Aquí hi ha molt de marge. Hi ha força editorials a internet que ens permeten fer-ho en pocs minuts, i de forma gratuïta, o bé contractant algun dels molts serveis que ofereixen. Jo vaig triar bubok, però n'hi ha, d'altres, cada una amb els seus pros i contres, i de fet convido a tothom que estigui interessat a publicar que investigui la xarxa.
Un llibre necessita dos elements imprescindibles, l’ISBN amb el seu codi de barres, i el dipòsit legal –així com enviar 5 còpies del llibre a la oficina pertinent–. Tots dos tràmits són grauïts –no així els exemplars, òbviament–, però cal pensar en si es vol tenir una editorial al darrere o ser autor-editor. Aquest factor ens pot empènyer a contractar-los en lloc de gestionar-ho un mateix –traduint-se en 100€ de cost en el meu cas–. Pensi, estimat lector, que un llibre amb editorial i codi de barres és un llibre de veritat. Si no, es converteix en un exemplar amateur, i la gent que no coneix l'autor ni la seva obra –és a dir, tothom– podria pressuposar-hi de partida una baixa qualitat. Si bé seria bo eliminar aquests prejudicis sense sentit, és més senzill posar un codi de barres. Ningú vol que el seu llibre sembli dolent, com ningú diria que el seu fill és lleig, però en el fons bona persona.
Amb això tenim un llibre publicat. Però no ens enganyem, ara mateix està abandonat en una llibreria virtual, l’única diferència amb la imatge de la gasolinera és que el llibre plora des d’internet, en lloc de des de la carretera. Ara, amic lector, ens queda el més complicat, car i, sobretot, divertit: la promoció. Això, però, ho haurem de deixar per a la propera vegada.