Els llunàtics som multitud
{mosimage}Fa temps que volia escriure sobre la Lluna, aquesta petita bola de llum freda que ens acompanya per l’Univers infinit. Un astre que ha inspirat durant segles artistes, poetes i visionaris i promogut aventures espacials de tota mena. Durant anys, els estels i la Lluna van ser els meus millors confidents i, fins i tot, éssers de volgudes propietats màgiques inexistents…, fins que vaig adonar-me que la meva fantasia ultrapassava les meves expectatives i que la Lluna, pobra, no podia fer més del que ja feia i que, si ben cert era que influïa en la vida de les persones i en les aigües marines, no obrava els miracles que jo m’esperava. Molt anys després, i ja a Corea del Sud, vaig saber que la meva Lluna lorquiana, la meva Petita Lluna de Plata, és molt venerada durant la festa del Chusok, en una nit en què la seva plenitud la fa especialment bella, una Lluna que connecta per unes hores el regne dels vius amb els dels morts en íntima comunió.
Al Japó, poble solar per excel·lència, existeix però el mite de la Kaguya Hime, que significa “Princesa de la llum brillant”, una princesa que provenia de la Lluna i que a la Terra havia nascut dins d’una canya de bambú per satisfer la necessitat filial d’una parella d’ancians que no havien pogut tenir fills. I a la Xina vaig trobar-me amb el mite, tràgic, de la Chang E, la deessa de la Lluna, una jove de gran bellesa condemnada a no experimentar sentiments de joia i felicitat. Val a dir que la Lluna a la poesia xinesa simbolitza, d’una banda, la solitud més enllà del temps i l’espai i, d’una altra, simbolitza també l’eternitat, ja que brilla sobre homes i dones d’èpoques pretèrites, presents i, de ben segur, futures. Tant la Chang E de la tradició xinesa com la Selene de la grega serveixen per demostrar, segons fonts literàries, que el somni humà de desfer-nos del jou del temps no ens porta cap a la felicitat sinó, ans al contrari, a la solitud i alienació. Això explicaria per què els “llunàtics” som multitud…
