El gat del futur
{mosimage}Aquesta tarda m’he assegut davant l’ordinador amb ganes de començar la redacció d’un nou capítol de la tesi però, tot d’una, el gat s’ha plantat d’un salt al bell mig dels papers, m’ha mirat desafiant i, com sempre, sense demanar permís, s’hi ha ajagut amb la intenció de fer una becaina sense importar-li gens ni mica que el matalàs de fulls en què plàcidament jeu sigui una tesi, un diari o propaganda qualsevol. Normalment, quan ho fa, me’l miro contrariat i li dic que salti de la taula i com que mai no em fas cas, l’acabo agafant en braços i el porto al sofà, que potser és el que realment vol. Aquesta tarda, però, i després de veure’m estranyament reflectit en el seus ulls color de mel l’he deixat estar, i mentre li acariciava el pelatge, m’he adonat dels molts punts en comú que ambdós tenim: el sigil, la solitud i la llibertat. Alhora, he sentit que no només compartíem bones qualitats sinó també altres de no tan bones: la fredor, la indiferència i l’atac per sorpresa. He llegit darrerament en algun diari que els gats seran els animals de companyia del futur, sobretot de persones urbanes d’entre 30 i 45 anys. No em sembla pas malament aquesta apreciació, per això, i per conèixer l’opinió del principal interessat, he volgut saber què en pensava el gat, de tot això. Endormiscat, m’ha respost que no ho sabia, que tan li feia, que ell mai no pensa en aquestes coses…, ni en res de res. Li he dit: “vale, tu mateix”. Encara no havien deixat de ressonar aquestes paraules en l’habitació que el gat, després d’un badall interminable, ha saltat de la taula alliberant la paperassa acadèmica de sota la panxa. Gràcies, nano, saps que jo hauria fet el mateix.