Vivint un dia històric, posant un granet de sorra…
{mosimage}Aquestes ratlles arribaran a les lectores i lectors just en iniciar-se el període nadalenc tot i estar escrites a l’avançada. Aquest mes de desembre en passen i en passaran moltes de coses però n’hi ha que marquen una fita. Tot just sortim d’un cap de setmana en que la ciutadania d’alguns pobles i ciutats del país, autoorganitzada i aixecant expectació a tot Europa, ha anat a votar en un referèndum per a la independència, no vinculant com el de l’OTAN o el de la Constitució europea, però que té una gran transcendència. L’ambient que es vivia en els diversos col·legis electorals era d’esperança i d’il·lusió, i també, per què no dir-ho, d’orgull i satisfacció per la correcció i la bona marxa de la jornada. En perfecte ordre els i les electores s’acostaven al col·legis electorals i feien un acte de democràcia sota un cel rúfol i amenaçant que no va tenyir de gris cap dels espais ni carrers en els quals imperava una gran serenor. A qui li pot molestar que se li pregunti en plena llibertat a la ciutadania? A qui li molesta un acte de llibertat on qui estava cridat a exercir-lo podia triar entre el sí i el no? Doncs, als de sempre. A un Estat intolerant que menysté tot el que passi al nostre país. Als intolerants que s’omplen la boca de paraules buides i rebutgen els drets més elementals de la gent. Als que volen perpetuar-se en el poder a força de no deixar badar boca a qui no pensa com ells. Als que ens condemnen a uns serveis nefastos pagats amb els nostres diners. Als que ens volen submisos i sense dignitat…als de sempre.
Però sota un cel gris s’albira un país que es posa dempeus i des de fora se’ns admira. Quan un poble s’alça amb el vot a la mà i es dirigeix a parlar a una urna enceta el camí de la llibertat. Amb poc soroll, senzillament però amb fermesa. I, quan això passa a aquest poble ja no el para ningú. Ens posaran entrebancs, sentirem udolar, haurem de superar més barreres, res serà fàcil, però ara ho sabem: Catalunya serà un nou estat d’Europa.
