La nostra decadència
{mosimage}Bufa la brisa marina i miro de caminar per la sorra però se’m fa molt feixuc. Camino en línia recta i, de tant en tant, clavo la mirada en l’horitzó que, per l’hora que és, gairebé ja no es veu. Plovisqueja i prefereixo seguir Passeig amunt. En algunes zones de la platja hi ha tolls impressionants que talment semblen una marea impossible… Em calo bé el barret impermeable, les mans a les butxaques, i tiro endavant, sempre endavant, sense deixar de pensar avui en l’incontenible dolor dels supervivents del terràtremol dantesc succeït a Haití, i en el silenci sonor dels cossos sense vida que s’amunteguen pels carrers d’aquesta formosa illa castigada de manera incomprensiblement severa per la força desbocada de la natura. No obstant això, la natura no és tan culpable com la cobdícia dels éssers humans. La hipòcrita germanor entre els països i la prepotència dels Estats benestants queden aparcades. És així, sempre ha estat així, i res no em fa pensar que a Occident algun dia abandonarem aquesta ànsia immoral de posseir i de creure’ns millors que els altres. Quan passa quelcom de gros, tothom a córrer i a desplegar tota la bonesa i la solidaritat que portem a dins, només faltaria! Per unes hores, la nostra infàmia habitual queda emmascarada i donem el millor de nosaltres mateixos. És evident que ens movem per impulsos i que, alhora, som capaços d’oblidar amb facilitat i rapidesa les lliçons que ens dóna la Història o la natura mateix. Potser aquesta és la manera de ser que ens domina. Fins i tot, pot arribar a ser una clau de supervivència que, paradoxalment, pot convertir-se també en la causa primera de la nostra decadència. Sempre m’havien dit que, al món i a la vida, avancem a base de dolor, això és així; però quan aquest dolor és innecessari o gratuït, penso que ja no anem bé i molt menys si és algú qui ens el causa. Sovint em rebel.la el fràgil equilibri de la vida, per exemple en la cruesa amb la qual un terratrèmol pot colpejar els més pobres, o l’estultícia dels qui prediquen la caritat i són volgudament incapaços de demostrar-la quan de veritat toca. Decebedor, sens dubte, tot això però, malgrat tot, cal continuar endavant i no oblidar que hem de treballar, interiorment i exterior, per la igualtat progressiva i real entre les persones i pel respecte degut al que ens envolta. Nosaltres, que podem, ens hi hem de posar. No hi veig cap més sortida, de bona.