Buscant culpables
{mosimage}En aquest país sempre acostumem a buscar culpables de tot allò que succeeix al nostre voltant. Sigui del caire que sigui el fenòmen que ens ocupa, la població civil catalana i espanyola té una tendéncia quasi natural a carregar-li el mort a algú. És una tradició molt arrelada a la nostra cultura cívica.
Sense anar més lluny, parlem del que va passar el dilluns 8 de març a tot Catalunya. Una nevada, anormalment intensa i forta per la data del calendari en què ens trobàvem i per les latituds en què van aparèixer els flocs de neu. La ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana van patir amb cruesa unes quantes hores de temporal. Tot i que les incomoditats, sobretot, es van estendre amb més força a punts de la província de Girona. Gruixos de neu d’entre 5 i 40 centímetres, talls de subministrament elèctric que no es van solucionar fins que no van passar alguns dies. I una gran davallada en la xarxa de transports a tot el territori, com l’aturada en serveis bàsics com el ferrocarril i els autobusos i el col.lapse de les principals carreteres i autopistes, amb milers de cotxes atrapats durant hores en aquestes vies.
D’una banda, no van deixar passar ni vint-i-quatre hores de l’arribada de la neu, que els nostres polítics ja estàven immersos en un debat sobre el grau de responsabilitat dels diferentes actors implicats. A grans trets, l’oposició va acusar el conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, Joan Saura, de no ser al capdavant del dispositiu d’emergència. Aquest càrrec públic, el Sr. Saura, per la seva banda, va reconèixer errades però tambè va acusar el Servei Meteorològic autonómic de falta de previsió. Aixi mateix, el president Montilla va responsabilitzar a les companyies elèctriques del caos viscut, sobretot a la província de Girona, amb desenes de torres de tensió elèctrica caigudes per culpa de la neu, el gel i el fort vent. I enmig de tot aquest enrenou, els milers de ciutadans i ciutadanes, atrapats a dins dels seus cotxes a una carretera, a l’interior d’algun tren sense servei; o a casa seva, però sense telèfon, ni subministrament elèctric per poder cuinar, banyar-se o escalfar-se amb la calefacció.
Però tambè caldria ser autocrític amb nosaltres mateixos, amb els ciutadans que no tenim cap tipus de responsabilitat com a governants o servidors públics, però sí com a membres integrants d’una societat civil democràtica i moderna. Segur que tots coneixem a algú que aquell mateix dia, tot i saber que no era recomanable l’ús del vehicle privat, sobretot a partir de mig matí, va agafar el seu cotxe. En aquestes circumstàncies és quan te n’adones que, en general, no tenim molt integrat en el nostre codi de conducta cívica el principi de confiança en les nostres autoritats. Sembla com si no tinguéssim prou amb els missatges de prudència d’un alt càrrec del Govern català, ni amb les hores i hores de ràdio i televisió, plenes d’avisos per a pendre mesures de prevenció. No ens afecta ni el testimoni d’altres persones que expliquen la seva peripècia, just unes hores abans que ens passi a nosaltres. Sempre pensem que “això no ens passarà a nosaltres”, que “això és cosa dels altres”. De la resta de la humanitat, oi?
Doncs no és així. A vegades, els accidents, els embussos, les incidències meteorològiques o de mobilitat ens passen a nosaltres mateixos. I llavors segur que hi ha una part de la responsabilitat, que l’hi podem reclamar als poders públics. L’atzar tambè té el seu grau de rellevància. Però no ens enganyem. Als ciutadans d’aquest país tambè ens aniria bé que, de tant en tant, féssim ús del mirall que tots tenim a casa nostra. La prudència i la responsabilitat són eixos propis d’una correcta conducta cívica. I d’això en aquest país desafortunadament no anem sobrats.
