Herois quotidians
{mosimage}Estimat lector, abans que res, permeti'm disculpar-me per no ser amb vostè el mes passat. De fet, crec que és important començar per aquí, perquè -ja ho veurà- això està força relacionat amb el que li vull explicar.
La d'avui és una història un xic excepcional, valenta, diria jo… de fet, més que valenta. Aquesta que estic a punt d'explicar-li és una història heroica, alguns diran que estúpida -no sense la seva part de raó-, però el que fa una història estúpida o heroica només és si aquesta acaba bé o malament, i com que és un aspecte que encara desconec, i donat que és una història que protagonitzo jo mateix, li puc assegurar que és una història heroica, gairebé èpica.
De què es tracta? Senzill. He deixat la feina. Sóc arquitecte, i això vol dir que no hi ha gaire opcions de trobar feina en el meu sector, i el fet d'haver invertit un grapat d'anys a tenir una formació i experiència em descarta de sortida per les poques feines que encara hi ha al mercat. A més, com a bon arquitecte no he estat mai contractat, sinó que he treballat com a autònom, cosa que fa que no pugui rebre cap tipus de prestació d'atur o similar -papa, mama, espero que encara tingueu un racó per a mi-. I com se m'acut, coneixent la situació, fer una cosa així? No és perquè la fornada laboral fos de 200 a 240 hores al mes, ni perquè el meu sou -facturació potser seria més acurat- em semblés poc. No posarem xifres, que sempre és lleig -però puc dir que amb 3 números n'hi havia prou per escriure-ho tot, cèntims a banda-, cal ser molt desagraït per queixar-se a algú que et retribueix econòmicament per la teva feina. Potser es podria pensar que l'estrès és una bona raó, potser massa feina per una sola persona. Estimat lector, no vull semblar un gandul als seus ulls -potser un dia d'aquests passaré pel seu negoci demanant-li feina-, però li he de dir que no és aquest el motiu. Seré sincer. El motiu és quelcom que quedarà entre el meu cap -perdó, ex-cap- i jo, i que no publicaré aquí.
Una cosa sí estava ben clara. Hi havia una situació que era insostenible -i no em refereixo que fos ecològicament incorrecta-, sinó que havia arribat a afectar a les persones que més estimo. I això és el que fan els herois i els estúpids, no creu?
Ara tot és diferent. Ara li puc tornar a escriure articles, i bullen al meu cap les idees per a un nou llibre -sí, potser de moment no li estic donant argument per alegrar-se, les meves sinceres disculpes-, i tot perquè vaig tenir un moment per posar cada cosa a un costat de la balança i poder decidir.
Potser el que el sorprendrà no és la decisió, sinó el que hi havia a la balança, no era la feina a una banda i aquells que m'estimo -jo el primer- a l'altra banda. No, estimat lector. La pregunta és més senzilla. I amb ella acabaré l'article d'aquest més.
Què és millor, ser víctima de les teves circumstàncies o de les teves decisions?
Xavier Bermúdez
