Sujata i Kwan Yin

Sujata i Kwan Yin

{mosimage}Segons la tradició budista, Sujata va ser la dona que va oferir arròs amb llet a Buda durant els seus prolongats dejunis, abans d’assolir la Il·luminació. Un cop il·luminat, un dia, una enorme cobra, anomenada Muchalinda, va protegir Buda enmig d’una gran tempesta. En la tradició judeocristiana la caiguda de l’home va ser causada per una dona i una serp, mentre que en el budisme, com  veiem, el món se salva gràcies al fet que Sujata i Muchalinda, una dona i una serp, ajudessin Buda. Una història curiosa, si més no. Dones emblemàtiques en el budisme són Kwan Yin (la deessa de la compassió i la clemència); Maya devi (la mare de Buda); Tara (la deessa que ens fa travessar l’oceà de l’existència); Maha Pajpati Gotami (la tieta de Buda): Khema (una de les esposes del rei Bimbisara); Dhammadinna (l’esposa d’un comerciant); i Sanghamitta (la filla del rei Ashoka). Explico això perquè m’ha semblat un apunt cultural interessant per compartir i perquè sempre he estat un admirador del budisme, especialment a partir del meu quart (o cinquè, no ho recordo bé) viatge al Japó,  l’any 1994, al monestir que la meva família política d’aleshores té prop de la ciutat de Nagano. Paral.lelament, a Corea de Sud (i malgrat que la meitat de la població és cristiana) vaig tenir moltes més oportunitats de viure el budisme i, per exemple, guardo amb molt de goig una antiga medalla de la deessa Kwan Yin, que em va regalar (l’any 1995 crec) un estudiant coreà. Recentment, des del 2006 i en ocasió de la visita que vaig fer al Temple del Gran Buda de la ciutat xinesa de Qiqihaer, tinc una altra medalla de la mateixa deessa que em va regalar allà una estudiant xinesa. Sempre m’ha cridat l’atenció la veneració que desperta Buda i com els creients li demanen coses (a Seül, en èpoques d’examens d’accés a la universitat, els temples són plens d’estudiants i les seves mares, pregant tots alhora); però si ho pensem fredament, Buda ha vençut tots els lligams del món alliberant-se de la roda de les reencarnacions (samsara), per la qual cosa no té gaire sentit que tingui cura de les coses mundanes quan ell mateix ha lluitat físicament i espiritualment en vida per desenpallegar-se’n. Sembla una contradicció, i és que el mateix Buda ja va advertir que, un cop mort, a ningú no se li acudís de convertir-lo en déu, perquè precisament aquesta no era l’essència del que predicava. Al final…,  i això em fa recordar el tràgic episodi bíblic del Vedell d’Or…, però això potser ho explicaré un altre dia… o no.