Això farà mal
{mosimage}Avui venia amb la clara intenció de fer el que no s'ha de fer mai. Parlar de política. I ho volia fer ferint sensibilitats, aquest escrit busca fer sang, com més millor. I amb l’agradable coincidència que en aquest mateix mitjà de comunicació es manifesten totes les forces polítiques municipals. A totes elles les convido a donar-me la rèplica. Les dates obliguen. El termini per presentar aquest article acaba el dia 10, el mateix dia 10 que s'ha convocat una manifestació que esperem sigui tan multitudinària com inútil. Perquè estic convençut que al igual que en el seu moment un tal Aznar va desoir un clamorós desig del poble de no entrar en una guerra, ara un tal Zapatero farà cas omís del que pugui dir un poble a dia d'avui oficialment escapçat. Perquè, siguem partidaris o no de l'Estatut, de la seva reforma, d'aquestes o d'altres sigles, tots hem perdut en aquest joc.
Fem repàs. El Parlament català -representant de la sobirania del poble- va aprovar una reforma de l'Estatut, amb un 90% de vots a favor -si us plau, esmenin-me si les dades no són correctes-. En un segon pas, el Parlament espanyol -representant de la sobirania del poble un altre cop- escurça i retalla aquest Estatut -quan el vassall vol decidir quelcom que li és gran necessita per definició l'aprovació del senyor, que es veu en la obligació de corregir-lo i reconduir-lo- i amb això el primer ball de bastons entre partits polítics, si aquest o aquell ha estat el dolent de la pel·lícula. Però l'Estatut arriba al referéndum vinculant, tercera i més clara expressió de la sobirania popular, on s'aprova.
Fins aquí hi ha un procés normal en què es decideix una llei. Però algú no va saber perdre. El Partit Popular no està d'acord amb el que diu la sobirania popular tres cops. I presenta un recurs al Tribunal Constitucional, format per uns magistrats triats, perdó, proposats pels principals partits polítics d'àmbit espanyol. Tot un exemple de la independència dels poders, en què el poder polític no influeix en el màxim estament del poder judicial. I a partir d'aquí, el segon i més patètic ball de bastons.
Recursos de súplica esperant que la fatídica sentència arribi després de les eleccions, però, oh destí!, aquesta ja és aquí. Insuficient per uns, que gràcies a això podran argumentar que la defensa d'un Estat els necessita en el poder, i satisfactori per els altres, que han vist com un tercer els ha fet la feina bruta –com abstenir-se en una votació en la qual no podries votar que sí, però que, de fet, ja et va bé-, i que ja han trigat poc a dir que amb això es tancava el procés autonòmic. El mateix encarcarament de què pateix la Constitució s'aplica a l'Estatut.
I ara hem de saber perdre. I ara hem de ser dialogants, és com a poc divertit veure com aquestes paraules sempre estan en boca de qui no vol fer-ho. Perquè si tu i jo hem de negociar i jo no penso baixar-me del burro, només hi ha una sortida, que siguis tu qui s'apropi a la meva posició. I si no ho fas sempre puc dir que has estat tu qui no volia negociar. Senzillament deliciós.
I com que encara teníem temps nosaltres solets fem el tercer ball de bastons, quan el president de la Generalitat diu que no li agrada el lema proposat per Òmnium Cultural, i el vol substituir per una senyera. Senyor meu, no es reivindica que som catalans, això ho té tothom força clar. Reivindiquem el dret d'un poble a decidir sobre ell mateix, tal com s'havia fet, a través de tramitar una reforma d'un Estatut a través dels canals reglamentaris, que no vingui el mal perdedor després a escapçar-nos-ho.
