El Conillet d'índies
{mosimage}El so constant del ventilador i els lladrucs del gos de baix, barrejats amb les olors dels sopars que es filtren per les finestretes de les cuines dels veïns, et fan recordar amb nostàlgia els millors anys de la teva joventut… i els pitjors. Suposo que es deu a la música disco-funky dels vuitanta que estàs escoltant, mentre escrius, en una emissora francesa que has trobat a internet i que et transporta indefectiblement als primers anys de l’adolescència: el gimnàs, el grup de teatre, el pas per l’institut, l’atracció pels llibres i les nits estelades, els primers poemes sorgits d’innocents enamoraments…, i els moments en què necessitaves creure que a casa éreu una família normal, tot i saber que no era així… T’havies acostumat a fer la teva en aquella casa. De fet, tots els membres de la família us hi havíeu acostumat i els dies en què això no podia ser tots us sentíeu estranyament incòmodes… De nen, sí que recordes més unitat, però a l’adolescència, quan ja vas començar a pensar per tu mateix, vas adonar-te que allò s’aguantava per un fil que no es trencava per la por que us teníeu entre vosaltres. I és en aquella situació de submissió que et va passar tot allò que, pel que veig, encara et fa mal i que mai no podràs oblidar per molt que els teus amics et fem costat. Intento entendre’t però és evident que no puc: a mi ningú no em van vexar d’aquella bruta manera i penso que hauries de tornar a la psicòloga. Al cap i a la fi, només hi vas anar dues sessions… Amb el pas dels anys, has sabut que malauradament aquests són fets que es donen amb més freqüència del que ens pensem, però que són del tot injustificables. En el teu cas, dius, mai no hi hagué violència, ni física ni verbal, llevat de la forçada entrega als calculats desitjos d’un adult. No recordes si van ser molt mesos, però sí l’angoixa que et produïa quedar-te sol a casa amb aquella persona…, és per això que la teva habitació esdevingué fortalesa inexpugnable, una mena de refugi del qual era molt difícil arrencar-te… ai, si haguessis pogut tancar-t’hi amb clau! A més, vas haver de suportar que els de casa es pensessin que eres un esquerp… ailas, què si no…! El teu cos era només teu i la repugnància barrejada amb la desconfiança et feien volgudament distant… , en això sí que t’entenc. Molt de cinisme és el que hi havia a casa teva, i perdona que t’ho digui així de clar. Durant un temps vas convertir-te en el conillet d’índies de la depravació d’un adult, que mai no va ser prou valent per explicar-te les raons que l’havien dut a humiliar-te de manera tan barroera. Compassió és el que avui hauries de sentir i no aquesta mena d’amargura que t’enverina la sang…