La desgracia aliena
{mosimage}Fa poc, va morir un pilot de motos en una cursa, es deia Tomizawa i tenia 19 anys. Una setmana abans, un nen de 13 anys moria competint als Estats Units. El motociclisme és un esport de risc, i aquests fets ens ho recorden. Però no cal competir per morir sobre una moto. Ni anar com un boig -sí, estimat lector, sé que ho estava pensant-, només cal un asfalt en mal estat, un cotxe que no mirava o una de les barreres de seguretat (guardarraíles) que els nostres governs insisteixen a instal·lar tot i que -i cito paraules textuals del senyor Pere Navarro- “només un 18% dels morts en moto han tingut contacte amb elles”. Potser quan passem del 50% s'ho prendrà més seriosament. Però no és això del que parlava. Del que vull parlar és de la Desgràcia. Tomizawa, tots els de la carretera, aquell que cau a la muntanya, el que perd la feina… tots són casos de Desgràcia. Pensem que la Desgràcia sempre afecta els altres, que sempre ens és aliena, i si tenim sort, potser no ens tocara, però la Desgràcia sempre ens acompanya, tota la vida. I la Desgràcia té diverses característiques: és per definició injusta, implacable, i inevitable. I aquest, estimat lector, és un moment de Desgràcia. Només cal que miri al seu voltant. Sí, ho dic de de bó, si us plau, alci el cap i miri, després ja podrà seguir llegint. Què ha vist? Probablement gent, si vostè és al carrer. Més dels que s'imagina han perdut la feina, o no poden pagar la hipoteca, o s'estan venent la casa a trossos per arribar a final de mes. Això és una Desgràcia. I a vostè li pot passar, com a mi, com a tothom, sense avís ni justificació. Només passa. De vegades, algú en surt beneficiat, de la Desgràcia. Algú correrà en el lloc que ha deixat Tomizawa, potser es millori la seguretat després d'un accident, o els procediments després d'una negligència, i de tot això en surt gent beneficiada. Però no només passa això. Hi ha qui en treu benefici, de la Desgràcia Alièna, ja sigui provocant-la o aprofitant-se. I això ja té un altre nom. Això és una Tragèdia. És una Desgràcia que una empresa perdi diners, però és una Tragèdia que els treballadors arribin un dilluns i ja no hi hagi empresa, perquè algú ha preferit desaparèixer amb que el quedava al calaix. És una Tragèdia que una empresa aprofiti la Desgràcia per despatxar una plantilla només que per contractar-ne una altra amb condicions inferiors. És una Tragèdia que una persona s'hagi d'amagar de la seva formació i experiència per trobar feina, perquè el treballador que es busca és aquell que més pugui dependre de la empresa. És una Tragèdia que per aconseguir feina s'hagi de transigir sistemàticament en il·legalitats -i qualsevol arquitecte li podrà dir que això ja es feia quan la feina sobrava, si és que mai sobra, si no, demani-li com era el seu contracte-. És una Tragèdia que s'anunciïn acomiadaments el dia després d'anunciar els guanys. Perquè, estimat lector, la nostra Desgràcia no és tant que hi hagi en general un moment difícil, dur, i del qual ningú sap com sortir-se'n. La veritable Tragèdia és que la preocupació real és com treure'n profit, de la Desgràcia, perquè no ens enganyem, ningú busca com sortir, només cóm beneficiar-se. I per això hi ha molts arguments, fins i tot morals, el més fàcil és “si no ho fes jo, ho faria un altre”, però n'hi ha altres molt més elaborats.Hi ha una prova irrefutable que -m'agradi o no-, en certa manera tenen raó, per molt que no m'agradi. En un món en què tots ens preocupéssim de sortir-nos-en, de la Desgràcia el més aviat possible i millor, només caldria un que busqués treure'n profit per esguerrar-ho tot. En canvi, en el món real, en què tants busquen beneficiar-se de la Desgràcia Alièna, pots posar-hi tants idealistes recalcitrants com jo com vulguis, que no esguerrem res, només augmentem en marge de beneficis.
I aquesta, estimat lector, aquesta és la nostra -meva, de vostè i de tots- Desgràcia.