Com passen els anys!
{mosimage}Aviat faré 45 anys. A mitjan novembre, arribaré a aquesta xifra, si Déu vol, i si algú em demana el balanç, puc dir que em sento satisfet d’haver [sobre]viscut tots aquests anys.
Vaig venir al món l’any 1965 –excel.lent collita– a la clínica Sant Jordi del districte barceloní de Sant Andreu, just davant de l’estació de tren de Sant Andreu Comtal. Fins al 1969, vaig viure a casa dels avis materns al barri industrial de la Sagrera, al carrer Pacífic, prop també de “la Pegaso” –l’antiga empresa de camions–, prop de l’avinguda Meridiana, de l’Hipercor després… Un barri als carrers del qual encara es podia baixar a jugar a pilota (quants dissabtes a la tarda a la “plaça de les rates”!!). Al 1970, però, vam marxar de la Sagrera, encara que fins a la mort de l’àvia materna, l’any 1995, hi vaig anar gairebé cada setmana. A partir del 1970, la família va llogar un pis al districte d’Horta-Guinardó, al controvertit barri del Carmel, on hi vaig viure, de manera estable, fins al 1991; un barri fet a si mateix, amb l’esforç de la gent obrera arribada de les Espanyes; aquella era (i és) una zona de carrers costeruts que, fins fa quatre dies, ha viscut força aïllada del centre de Barcelona. Era una època, recordo, de PSUC i CC OO a casa, d’incertesa la nit del “tejerazo”, de la misteriosa fugida del Daniel “el Balín” i del respecte als quinquis que suposadament corrien pels camps dels Salesians, prop de la Vall d’Hebron, atemorint els nanos…, en aquell barri difícil (i especialment a l’antiga biblioteca d’Horta) vaig aprendre a pensar, observar i, sobretot, a conviure. Posteriorment, vaig fer el batxillerat al barri de Sant Gervasi, i vaig fer amics de casa bona, radicalment oposats als del Carmel, i que van influir també molt en la meva comprensió del que era la societat. I suposo que va ser en aquella etapa de formació, d’adolescència desbocada i alhora reflexiva, que vaig aprendre a adaptar-me, de manera natural, a diferents ambients i circumstàncies: igual passava per un xaval del Carmel que per un de barris més fins… Aquesta capacitat d’adaptació va ser determinant, anys més tard, a l’hora de viure en altres països perquè mai no he tingut massa problemes per acceptar la diferència i, més important encara, acceptar la meva pròpia fora del meu “àmbit protector”. Aviat faré 45 anys i em queda molt per aprendre encara. Sé el que no sóc i , a la vegada, no sé ben bé el que sóc.
Moisés Stanckowich
kowich@gmail.com