Els pecats dels pares
{mosimage}Estimat lector, abans que res li he de demanar perdó. Ja fa uns quants mesos que no faig els articles cínics i divertits que voldria oferir-li, i aquest tampoc no ho serà. De fet, és el pas següent del darrer que vaig escriure. En aquest cas no puc arribar a cap conclusió, només plantejar-me una situació perquè, si hi ha sort, algú hi doni un parell de voltes, i potser –difícilment, però deixi’m ser optimista- en trobi una conclusió –a aquestes alçades no m’atreveixo a esperar una solució-.
Els meus pares –la seva generació- van sortir d’una època difícil, i han protagonitzat el que probablement sigui el més gran avenç de la història en el que a qualitat de vida es refereix. Mai abans una classe obrera s’havia convertit en una mitjana –benestant- en tan poc temps, segurament ningú s’hauria imaginat que –per norma general- tots tindrien una casa en propietat, possiblement segona residència, un o més cotxes i vacances cada any.
La fórmula era senzilla: estudia i treballa, i progressaràs. I era cert. Aquesta fórmula va funcionar –amiguismes a part-.
Però aquesta fórmula ja no funciona. Alguna cosa s’ha trencat pel camí. Algú ha canviat les normes del joc. La meva és la primera generació que sap positivament que mai viurà tan bé com els seus pares. Hem estudiat, i hem treballat tant o més que els que ens precedien, però… sincerament no sé què ha passat.
Tinc 34 anys. A la meva edat els meus pares feia 10 anys que tenien una vida muntada. Una feina amb una certa estabilitat i els que havien de progressar ja veien els primers resultats -directors d’oficina, etc.-, a aquestes edats ja es tenia un habitatge i s’havia format una família. Ara no. A la meva edat tots estem amb la mateixa incertesa laboral que quan teníem 20 anys i tot just començàvem, haver estudiat només fa que crear frustració en el que ha hipotecat 5 anys de la seva vida –més o menys- en una universitat per veure que un enginyer treballava de delineant o un economista de caixer en un banc. La feina ben feta ja no serveix per avançar, sinó perquè una persona es quedi fixada en el seu lloc de treball, ja ningú el planteja que si es fa bé una cosa es pugui fer bé el següent pas, el plantejament era que si algú fa bé la feina no s’ha de moure d’allà. Un bon peó amb un mal cap treu la feina endavant, un bon cap amb un mal peó no, això amb la inseguretat laboral i els salaris a joc. Una més que famosa especulació immobiliària fa que l’habitatge augmenti els preus fins fer-ho un mercat gairebé exclusiu dels nostres pares –abans de la crisi, és clar-. I amb sous de mileurista, sense possibilitats de prosperar a la feina i amb uns habitatges amb preus tan elevats –juntem-ho amb les dificultats per aconseguir finançament-, qui pot muntar una vida?
Un altre detall molt significatiu és que abans algú era jove fins el 20 o 25 anys, i ara fins als 35. Suposo que fa més fàcil de digerir les coses. Alguna cosa ha anat malament. I molt. I no sé on està l’error, però tinc clar que no el vaig fer jo, sigui el que sigui el que es va fer malament, ho van fer els meus pares. I jo –nosaltres- en paguem les conseqüències.
