L’octubre més trist…
{mosimage}Per tu, Mireia, continuarem la ruta amb la desesperança de la teva absència i amb la força del teu convenciment.
No puc escriure sense pensar en la duresa d’aquest inici d’octubre quan, de sobte, ens arriba la notícia que la Mireia i el seu company, en Joan, han mort, lluny, camí dels salts del riu Mekong, allà on els va portar una de les seves grans passions i el seu ofici de turisme, d’un turisme diferent, alternatiu, d’aventura. El quinze d’octubre a les vuit del vespre ens vam aplegar molts, més dels que alguns voldrien i diuen, per commemorar, un cop més, el setantè aniversari de l’assassinat del President Lluís Companys i el teu record i la nostra, encara incredulitat, era en tots nosaltres.
Sense fotos oficials però amb la força que ens dóna lluitar per la llibertat, sense pors i sentint-nos orgullosos de continuar el projecte del nostre president màrtir. Quan un fet , insòlit a Europa, com és l’assassinat en mans del feixisme de l’estat espanyol, d’un president electe com és el cas de Lluís Companys i Jover, després de setanta anys, i més de 35 anys de democràcia encara no ha estat anul·lat ni, com van fer els alemanys que demanaren perdó al poble de Catalunya, no diu gaire en favor d’un estat, com l’espanyol, incapaç de declarar nuls aquella farsa de judici i, amb ell, tots els que es van produir en aquell moment. Condemnes i afusellaments sense cap garantia judicial. Afusellaments en nom de la ideologia única… Què espera l’estat democràtic per a reparar la memòria, la memòria d’un home, d’un president electe, i d’uns homes i dones que el seu gran crim fou defensar la legalitat democràtica en front d’un alçament militar?
Octubre temps de canvi, fulles caigudes, pluja, foscor i aquest, especialment trist. N’érem molts clamant per la memòria dels homes i dones lliures, a nosaltres no ens fa por la llibertat i entre nosaltres, el teu record, l’adéu que no t’hem pogut donar i la imatge de la teva lluita per la independència d’aquest malmès país nostre. Companya, amiga, aquest octubre la reivindicació s’ha tornat melancolia, fins aviat.