Campions!
{mosimage}Estimat lector, quan vostè llegeixi aquest article serà època d'eleccions, però aquest cop resistiré la temptació, no vull parlar de política, no és la meva feina fer-li la campanya a ningú. Tampoc parlaré la brillant idea de per fi pagar als ni-nis -jo sempre he preferit el terme manta, així, recolzant-se en la primera síl·laba: maaaannta- perquè estudiïn i després pagar a l'empresari perquè els doni feina… si ja ho sabien ells que quedant-se a casa la solució vindria sola!.
No, parlaré d'esport. Fa pocs dies es va entregar el premi Príncep d'Astúries a la selecció espanyola de futbol, flamant guanyadora del darrer campionat del món, segons resen a la web del premi: “El triunfo de la Selección en la Copa del Mundo tras vencer en el Campeonato de Europa se ha convertido en uno de los hitos del deporte español a nivel internacional(…)”.
Però aquest no és l'únic triomf espanyol a l'esport. Lorenzo -campió- i Pedrosa -subcampió- han batut Rossi a MotoGP, Elías i Simón encapçalen la llista de Moto2 i Marquez, Terol i Espargaró són la tríada de l'elit de la moribunda categoría de 125cc -properament substituïda per Moto3 en un gran esforç imaginatiu-.
Però no només això, Laia Sanz aconsegueix el seu desè títol mundial en trial, o Toni Bou, que guanyava el seu quart campionat mundial de trial indoor i el quart també en trial outdoor.L'esport en si és preciós, fa poc vàrem poder veure com mecànics de tres escuderies rivals treballaven junts i contra rellotge perquè Marc Márquez pogués sortir a pilotar una cursa. Mai he vist el fisioterapeuta d'un equip tractant un jugador de l'equip contrari -no dic que no ho facin, segur que en aquells moments els realitzadors prefereixen mostrar una noia maca del públic, que sempre n'hi ha-, i el aficionat sempre preferirà que el seu pilot perdi en una bona cursa que guanyar en una cursa avorrida.
Sí, sé que em dirà que en el futbol també, que tothom prefereix perdre el partit si és bonic. N'estic convençut. Del tot. Hi poso la mà al foc.
No només això, tenim a les nostres files encara a Àlex Crivillé, que va vèncer Doohan al 99, Ángel Nieto, que va ser campió del món 13 -el supersticiós és ell, no jo- vegades, Alzamora, i com ells molts altres.
Amb tants pilots, afició, títols… quants Príncipes de Astúrias s'han entregat? Cap? No! Hi ha un irreductible corredor que en té un: Sito Pons, del qual la web diu -i això és el text íntegre quan s'accedeix a l'apartat corresponent- : “El Jurado ha estimado también y de forma especial su contribución personal a las campañas promovidas contra la droga y su presencia activa en todas las manifestaciones a favor de la seguridad vial.” Això em fa pensar, el premi és pels seus mèrits esportius o per la seva vinculació en altres campanyes?
Tornem al premi d'aquest any, que el meu fanatisme em pot i em fa perdre el fil. Per què el text que parla de la selecció espanyola és un pèl més llarg: “(…) Su ejemplar forma de entender el fútbol,basado en la deportividad, el juego limpio y el compañerismo ha logrado reunir a millones de personas en torno a un equipo que ha hecho historia.” Com diria Monegal: aaaaaaaaaah, aquí hem tocat pedra!
El mèrit potser és el fet que per fi s'ha donat un motiu clar i contundent per poder sortir al carrer dient “Yo soy español, español, español”, per fi en aquest Estat tenim una raó per sentir-nos orgullosos i poder treure pit davant la resta del món. El mèrit de la selecció ha estat destapar i desacomplexar un espanyolisme latent, tímid, gairebé poruc.
Ara que hi penso, si no volia parlar de política no havia d’haver mirat el premi Príncipe de Astúrias.
