Girant full…
{mosimage}D’aquí a poques setmanes començarà l’hivern. Enguany, la vida baixa moguda, com els cabals dels rius després d’una tempesta o un desglàs. Ha estat un any de canvis que no han fet altra cosa que promoure’n més. Molt bé, això a mi no m’espanta, ans al contrari. Estic avesat als canvis. Sempre he estat seguidor i perseguidor de la famosa màxima d’Heràclit: panta rhei, és a dir, ‘tot flueix’. Aquest hivern el fred serà més fred i el blau més blau. La teva absència és ja gairebé imperceptible, la teva imatge es perd en l’infinit més profund i, fins i tot, he oblidat les màgiques síl.labes que en ser pronunciades et feien sempre present. La nit en què em vas somriure per primera vegada s’ha fet finalment clara. S’apropa la fi d’una etapa que se’ns ha fet massa llarga, que havia d’haver acabat fa potser deu anys i que, ves per on, n’ha sobreviscut deu més. Mentre escric aquestes paraules, m’agafa un calfred inesperat, com si el teu esperit, en aquesta llarga nit d’ànimes, volgués entrar al meu cos i reviure una sensació tan impossible com oblidada. La lluna que aquella primera i llunyana nit entrava per la finestra també s’ha fet gran i ja no és la d’avui…, la meva pell tampoc. Abans, quan m’he mirat al mirall per fer-me el nus de l’atrotinada i descolorida corbata que no sé qui em va regalar un dia, m’he trobat maco, més jove ara que fa deu anys, bah!, suposo que són les ganes encara d’agradar les que tramen aquest parany estètic… Aquesta nit estic mirant les estrelles amb la mateixa il.lusió de la primera vegada, oblidant completament el teu nom, estimada Tes… Aviat sortirà el Sol.
Moisés Stanckowich
kowich@gmail.com
