Literatura bíblica i el 2.0
{mosimage}A l’època del 2.0 i de les tecnologies de la informació i la comunicació, encara hi ha persones que dediquem part del nostre temps a estudiar els textos bíblics com a literatura i no pas (o no necessàriament) des de la fe, àmbit molt més íntim de la persona i que no analitzaré avui. Una prova és la tesi doctoral que, si tot va bé, defensaré a finals de gener i que tracta sobre poesia paralitúrgica sefardita, estudiada i presentada, però, des de la filologia, és a dir, lliure de dogma i parant atenció només als aspectes lingüístics, gramaticals i literaris dels textos. Davant les insinuacions habituals sobre la inutilitat d’aquests estudis, faig broma dient allò, mig canviat, del Polònia: “Perdoneu, però algú ho havia de fer això!”. També és veritat que si no em cridés l’atenció la religió, no m’hi hagués posat en una tesi com aquesta, però els que em coneixen una mica saben que les religions sempre m’han interessant molt i, a dia d’avui, he tingut l’oportunitat de participar en celebracions i ritus de diferents creences que m’han fet entendre millor el perquè d’alguns comportaments i actituds. Ho recomano. La religió, si voleu, no deixa de ser una aspecte més de la dimensió humana que, amb més o menys intensitat, ens acompanya sempre. I potser us parlo de tot això perquè som al mes de desembre, una època en què tant per als cristians en general (l’Advent, la Puríssima i el Nadal) com als jueus (la Hanukà) la religió es vesteix de llum i esperança. A més, fa uns dies els musulmans van celebrar també el seu Any Nou, concretament el 1432, en el primer dia del mes de Muharram. Tornant a la literatura us recomano la lectura del llibre bíblic anomenat Càntic dels Càntics perquè va ser un dels llibres que va costar d’acceptar al cànon bíblic. Es tracta d’un poema d'amor conjugal en què els dos amants, Salomó i Sulamit, que han estat obligats a separar-se, es busquen amb desesperació i es declaren el seu amor en una forma poètica altament sofisticada, que alguns estudiosos inclouen dins l’apartat de la literatura eròtica antiga. I en aquesta línia, trobem la versió genial que feu Òscar Wilde de la mort de Joan el Baptista a mans d’una Salomè fortament erotitzada. El final de l’obra en què la ressentida Salomè fa un petó als llavis del decapitat Joan em sembla sublim… En fi, que entre tanta tecnologia (que sens dubte ens millora l’existència), encara hi ha una formació en humanitats que reivindico i que (també sens dubte) no podem deixar perdre de cap de les maneres. Bon Nadal i Bon Any!
Moisés Stanckowich
kowich@gmail.com
