Pobre, que no miserable
{mosimage}Ara s'apropa Nadal. De fet, quan vostè llegeixi això probablement estarà immers en aquest procés d'encebat sistemàtic dels dies 24, 25 i 26, o amb l'estrès d'haver de fer quadrar l'agenda de tres famílies per poder fer una menjada amb els seus pares, una amb els sogres, i amb la pròpia, o
barallant-se per saber si el camp de batalla serà el seu menjador o el de algú altre —que intel·ligents que van ser aquells que ja es van comprar un pis amb el menjador petit en previsió d'aquests moments!—, o probablement estigui patint la ressaca inherent a aquests dies, amenitzada pels crits joiosos de les seves criatures que estrenen joguines o que ja són impacients per tenir-les al davant —no són adorables?—.
I per aquí és per on volia dur aquest article. Les joguines, de petits i de grans. Perquè aquest any ja no importa tant si s'ha estat bo o dolent. Hi ha un fet molt més important. Que ho hem passat malament. Tots. I per això ens mereixem un regal. Perquè som pobres, que no miserables.
Ho comprenc, i ho comparteixo. Jo em vull permetre el detall que m'alegri el dia, el Nadal,l'any, però, m'agradi o no, segueixo sent pobre. La bossa es petita, i tot el que es gasta en una banda es treu d'una altra. I no ho dic pensant en els regals dels reis —que per sort els paguen els reis, no jo—, més aviat en els de tot l'any. Hi ha un anunci que diu més o menys: “Ara t'estàs de més coses, fins i tot de sortir”. És molt il·lustratiu. Segons l'anunci, la gent deixa primer de vestir-se, després de menjar, i quan la cosa ja no pot anar pitjor, deixen de sortir. I no és tan exagerat com pugui pensar.
Hi ha coses que són icòniques. Mai havia vist tanta gent vestint roba “de marca”, els nens de 16 anys vesteixen de G-Star Raw —que no fa tant ningú sabia què era això, i ja que hi som, podria algú si us plau explicar-me què carai vol dir “denim”?— o similars, i segurament aniran amb el seu iPod i a poder ser una BlackBerry. Per què aquestes coses marquen la diferència. El miserable, el que és realment pobre, és el que no s'ho pot permetre. I la culpa no es seva, faltaria més, ells només ho demanen als reis. El pobre “normal” —tothom, avui en dia— compra el macarrons del Dia, que valen menys de la meitat dels macarrons El Gallo, perquè un cop al plat, tots són macarrons, i no es veu la diferència. I és això el que realment pesa. Apple ven ara més que mai. Sempre han estat bons ordinadors, i sempre han estat molt cars,molt més que un clònic que fa la mateixa feina. Però no és un Mac. Tenir un Mac és ser quelcom més. Com ho és una tele nova, o poder sortir a sopar fora els caps de setmana. Avui que tots anem a menys, la preocupació és mantenir l'estatus. No ser miserable. Que no es vegi. Preferim dos pantalons G-Star que tres del C&A i ja que hi som, més diners per menjar. Per què, de què serveix, si no es veu? Cada any m'he fet un regal a mi mateix per Nadal, i aquest també ho vull fer. Però no vull confondre'm. No sóc una persona que viu bé, sinó que ha de retallar despeses d'allò que no es veu. Sóc pobre. Sóc un pobre que per Nadal anirà una mica més enllà per permetre's un regal. El que fa al Miserable és no ser conscient de la seva pobresa.
Xavier Bermúdez
www.carreteraimanta.wordpress.com