Comença l'any
{mosimage}A l’hora de llegir aquestes línies ja hauran passat tres setmanes des que vam començar aquest any, un any en què tots esperem que ens passin coses que finalment ens portin a contemplar l’horitzó personal i professional sense els núvols negres que permanentment han desacarregat, al llarg del 2010, la seva ira sobre les nostres –algunes- turmentades existències. Jo, enguany, en lloc de dotze raïms, n’he pres trenta-sis!!! La primera tongada, seguint fidelment les tradicionals campanades de la Puerta del Sol, de la mà de Les Tres Gràcies de Rubens d’aquesta dècada, és a dir, la Carbonero, la Fernández i la Rubio, noies bufones sí, però que ja han estat engolides per la màquinaria despietada de la teleporqueria i, per tant, òrfenes ja de tot glamur. La segona, una hora més tard, en connexió amb les “caòtiques” campanades canàries; i la tercera, el dia 2 de gener, empassant-me, després de dinar, els raïms encabits en una copa de cava de plàstic que, la tarda del 30, m’havia comprat al Caprabo preveient que la Nit de Cap d’Any l’havia de passar, en principi, en companyia del meu gat, al qual ja li havia preparat també dotze boletes de pinso… Anècdotes a banda, per a mi aquest ha de ser un any, si més no, més “asiàtic” que l’anterior, és a dir, m’haig de posar de debò a estudiar, escriure i parlar sobre aquest continent, al qual estic lligat des de sempre. M’agrada aquesta idea, que hauré de compaginar amb una frenètica i emocionant tasca professional inserida gairebé per complet en la cursa electoral de les pròximes eleccions municipals del mes de maig. Unes eleccions més interessants que mai i, per què no, més passionals també. A banda de tot això, m’agradaria seguir trobant noves dades sobre la meva família i, d’aquesta manera, poder omplir els buits existencials que encara em queden, però que ja no fan tan de mal com fa uns anys. Tota aquesta enumeració no és pas una llista de bons propòsits que voldria complir o fer realitat, és en veritat el meu full de ruta per als pròxims mesos. L’any va començar amb un eclipsi parcial de Sol. N’hi haurà més, al llarg dels mesos, que no seran visibles a Catalunya, però cal tenir ben present que una bona part de la llum que ens cal per brillar a la vida no ens ve de l’espai exterior sinó del nostre propi interior i, sovint, anem tan de “sobrats” que som incapaços d’adonar-nos-en. I, després, passa el que passa.
Moisés Stanckowich
kowich@gmail.com
