Ser original
{mosimage}Estimat lector, hem aconseguit passar un any més. Vull ser el primer a felicitar-lo –és clar que quan vostè llegeixi això ja seran finals de mes, però la intenció és el que compta–, perquè no és pas poca cosa que haguem arribat fins aquí. Per mi, vostè és un heroi, tot i les que han passat –que no són pas poques ni poc importants– i les que ens han dit que passarien el món no s’ha acabat. I això ho he d’agrair a vostè. Sí, no sigui pas modest, insisteixo, vostè ja és un heroi.
I com que és un heroi no cal que faci cap propòsit pel dos mil onze –així en lletres ocupa més paper i no cal que escrigui tant–. I és que els propòsits que un es fa per cap d’any senzillament no s’haurien de tenir en compte, per vàries raons:
La primera, si el propòsit es fa la nit de cap d’any el que fa el propòsit –diguem-li “propositor” o “propositaire”– es troba en un estat etílic important i creixent, en altres paraules, no sap el que es diu, no és elegant –jo diria que ni tan sols humà– tenir-li a algú en compte el que s’hagi pogut dir la nit de cap d’any.
La segona és que la majoria de propòsits els fa un “propositaire”, que és absolutament conscient que no complirà amb el que ha dit. Per exemple, si tanta gent realment volgués deixar de fumar no hi hauria el merder que hi ha perquè no es permet fumar als bars, de fet crec que el govern va fer una enquesta i va veure que aquest era el propòsit més repetit, així que va decidir fer una llei per ajudar tothom a aconseguir-ho.
La tercera és qüestió de semàntica. Se sol confondre “propòsit” amb “desig”. El propòsit demana inevitablement la participació activa del “propositaire”, però realment el que es formula és un “desig”. Ara ho veurà clar. Un propòsit clàssic “em posaré en forma” realment vol dir “m’agradaria estar en forma”, si realment el “propositaire” volgués estar en forma no esperaria a cap d’any per plantejar-s’ho.
Però això, en el fons, és bo. Perquè d’aquesta manera els propòsit es reciclen –i tothom sap l’important que és reciclar avui en dia–, i així ens podem proposar el mateix any rere any, només cal no complir-ho. Imagini’s que un complís el seu propòsit. El primer any deixa de fumar, i ho aconsegueix. El següent posar-se en forma, i ho aconsegueix. I així consecutivament: estar més per la família, ser feliç…, arriba un moment que l’únic propòsit que es podria fer és el de deixar de ser tan fastigosament repel·lent.
En canvi, qui no compleix no ha de pensar res més per l’any següent, i això allibera molt espai mental –que prou falta ens fa–. Jo, sense anar més lluny, m’havia proposat ser original i no parlar dels propòsits de cap d’any.
