Ja arriba la primavera
{mosimage}Darrerament, el món sembla molt més convuls del que ja és habitual. Els mesos de gener i febrer d’aquest any tot just estrenat han estat especialment violents i descarnats: atemptats, assassinats, revoltes, repressions, maltractaments…, a vegades sembla mentida que de l’amor hagi esdevingut tanta maldat dels homes i les dones d’aquest planeta afortunat. Algú em deia l’altre dia que ens apropem a un altre final de trajecte històric i que si no hi posem mesures veritablement efectives, aquest cop no hi haurà ningú que sobrevisqui i es passegi per les destrosses del “dia després”. D’altra banda, no vull ser ocell de mal averany però és obvi que no podem manegar-nos a cops de bastó i destral per solucionar les nostres diferències, per molt que els entesos repeteixin que és així com es comporta l’espècie humana des de sempre. A mi això no em serveix perquè demostra que no hem après a conviure durant l’evolució…, però si m’ho penso dues vegades m’adono que realment no n’hem aprés, de conviure civilitzadament… En un dels millors mons possibles coneguts, la Terra, i amb una espècie com la nostra capaç d’assolir les fites més inversemblants, estem deixant que tot se’n vagi en orris de manera accelerada. No podem permetre que ens diguin (o que diguem nosaltres mateix) allò de “això ja ho arreglaran els que vinguin després”, actitud que fins ara ha marcat la manera de fer i desfer en moltes cultures. I no la podem acceptar perquè és un insult als nostres fills (que tothom afirma estimar) i una falta enorme de respecte al medi natural, principi i final de la nostra essència i existència. Em pregunto encara astorat: cal sempre destruir i matar tant per evolucionar? Bé, no era aquesta ben bé la columna que volia escriure aquest mes, en uns moments de certa eufòria personal, però és que a mi els moments de felicitat no m’han encegat mai, mai no m’han fet perdre la realitat de vista. Per cloure d’una manera més positiva, volia fer-vos conscients que la primavera s’apropa…, jo ja la sento, m’atrapa i no m’hi resisteixo, l’estimo, em vol posseir i m’entrego…, ai la primavera…, una bona raó sens dubte per continuar evolucionant.