Triar un camí
{mosimage}Recorda quan érem petits? Quan tothom semblava obsessionat per saber què volíem ser quan fóssim grans? Més important, recorda el que vostè contestava? I sobretot, recorda per què? El meu cas no és pas diferent de tants altres. Vaig anar a un col·legi de l'Opus -de fet no, fins a primer d'EGB vaig anar als maristes, i a partir d'allà vaig anar a tres col·legis de la obra-, com tanta gent que hi ha anat a edats tendres, vaig voler ser capellà. I és lògic, tot i que segurament els meus mestres m'haurien aconsellat algun altre camí on poder aprofitar millor els dots que Déu m'ha donat.
També recordo que després de visitar la meva àvia sempre volia ser metge. Ah! si en sap, de ser subtil, la meva àvia. Ella realment no en tenia ni idea de les meves potencialitats, així que suposo que la raó per la qual volia que fos metge -quan no ho va aconseguir ho va provar amb el meu germà- no era cap altra que el prestigi social que li podia donar a ella tenir un metge a la família. Probablement, aquestes idees són pròpies del segle passat, però és que la meva àvia és del segle passat. Els meus professors de BUP -estic veient que la part més jove dels meus lectors no sabran de què parlo… si és que tinc lectors en aquella franja d'edat, és clar- em guiaven, també, perquè triés una branca -ciències o lletres-, de fet tant se'ls hi fotia el que acabés estudiant a la universitat -perquè si una cosa estava clara a la meva època és que s'havia d'anar a la universitat… mai he entès el perquè-, només volien que un estudiant del meu expedient passés pel seu sedàs. Cada un té els seus motius per provar de donar forma a la vida dels altres. M'havia quedat clar que no podia fer música ni teatre perquè això no eren professions, que això ho podia fer en paral·lel a la carrera -perquè s'havia de fer una carrera de veritat-. Si he de ser sincer, no estic segur de per què vaig triar arquitectura, millor dit no estic segur de fins a quin punt la decisió va ser meva del tot. Se'm donaven bé les ciències i el dibuix, cosa que tampoc hauria de ser decisòria, perquè se'm donava bé tot, a l'escola. I és una professió que també dóna prestigi al meu arbre genealògic -si pensem com ho feien el segle passat-, i la veritat és que un cop dins -concretament el segon semestre del segon curs, a l'assignatura d'Urbanisme-, vaig descobrir la Quinta da Malagueira, i em vaig enamorar de l'arquitectura. Un cop de sort, perquè jo ja hi era. Vaig entrar -com tants-, sense saber qui eren Le Corbusier, Aalto, Siza, Moneo, Wright… és com voler fer astronomia sense saber què és un planeta, però insisteixo, el que va ser una tria a cegues -perquè no coneixia què era el que em trobaria-, va resultar en un diguem-li encert. Però aquell camí ja s'ha acabat, competeixo amb més de 1000 aspirants per a cada feina que s'ofereix, i tinc clar que ja no treballaré més d'arquitecte. Ara he de triar què vull fer de gran, ara tinc criteri, he viscut i puc prendre decisions per mi sol. He decidit un camí nou. I crec que tothom hauria de poder fer-ho així, triar un camí als 18 –a totes llums massa aviat-, i als 30 poder redirigir la vida. Vull treballar d'una cosa que m'ompli, on pugui estar tranquil, envoltat d'allò que m'agrada,coneixent el que faig, i gaudint-ne, perquè això fa que en gaudeixin els que m'envolten, i a la llarga em fa feliç. I es pot aconseguir, això? Només cal que es deixi caure qualsevol dia per la Llibreria Canillo, i ho veurà amb els seus ulls.
www.carreteraimanta.wordpress.com