Knut, l’ós polar
{mosimage}A finals de març em vaig assabentar de l’inesperada mort d’en Knut, l’ós polar de 4 anys que s’havia fet tristament famós perquè, en néixer, la seva mare l’havia rebutjat. Segons les autoritats del Zoo de Berlin, l’animal, que surava sense vida a la seva piscina, havia mort a causa d’unes “anomalies significatives en el cervell”. Com ja sabreu, en Knut havia estat criat per un cuidador, en Thomas Dörflein, de 44 anys, el qual també va morir inesperadament, l’any 2008, a causa d’una aturada cardíaca. La “parella” s’havia fet mundialment famosa perquè en Thomas es va haver de convertir en la “mare adoptiva” del cadell, cosa que el Zoo s’encarregà de rendibilitzar prou bé en guanyar milions d’euros en concepte de visites, publicitat i merxandatge. No faré valoracions ètiques d’això però crec que se m’entén la ironia. D’altra banda, el que més m’impressiona d’aquesta història és imaginar el perquè de les morts del cuidador, primer, i de l’ós després. És com si algú li hagués dit a en Knut que en Thomas, “la mare adoptiva”, s’havia mort i l’ós, amb tranquil.litat, hagués decidit interiorment de seguir-lo. Ja sé que aquesta és una interpretació fàcil i gens científica, però vull creure que hi ha alguna cosa màgica a les nostres vides, en les nostres relacions, una connexió ferma entre les diferents manifestacions de la vida basades en l’afecte i l’estimació. Cada dia estic més convençut que vivim amb un dèficit evident de màgia, entesa com la capacitat de creure en la força dels sentiments. Òbviament, no sé si en Thomas i en Knut estan junts en alguna dimensió desconeguda de l’existència. El raciocini em diu que no, la màgia que sí. Vull creure que ambdós continuen, d’alguna manera, jugant més enllà dels núvols o al centre de la Terra, tant és! M’agradaria imaginar també que l’amor que donem o rebem no es perd. D’això, també n’estic convençut. I que aquest amor, si voleu, basteix mons imaginaris on la vida continua i no s’apaguen mai els somriures. Digueu-me il.lús, babau o infantil, però en aquest minut de silenci que guardo en memòria d’en Thomas Dörflein, hi veig entre llàgrimes d’alegria la carona d’en Knut, ja eternament feliç, al costat del seu estimat cuidador.
