Idealisme màgic
{mosimage}Fa uns dies li deia a una amiga que la meva ànima “sonava”, actualment, com la Rapsòdia núm. 1 Norfolk, del compositor anglès Ralph Vaughan Williams, una peça preciosa precisament per les seves característiques dissonàncies. Potser exagerava? El que sí que és ben evident, i ara ho veig més clar que mai, és que la meva tendència a “romantitzar” el món, la realitat que m’envolta, no funciona gaire en el tipus de societat tan agressiva en què vivim. Sempre he estat un fidel seguidor de l’idealisme màgic de Novalis, autor que vaig arribar a idolatrar durant molts anys de la meva “segona” joventut. Com ell, em vaig proposar de conferir a la matèria una petjada espiritual i màgica, arribar a compenetrar somni i realitat… Novalis, portat per aquest idealisme, no va acabar gens bé (per a ell, potser sí), i no seguiré jo els seus passos finals. Això ho tinc molt clar, almenys ara per ara. Aquestes reflexions i algunes altres són les que em volten pel cap aquests dies, dies en què he passat a formar part del gruix de persones d’aquest país en situació d’atur. I quan tens temps per pensar…, malo… i pitjor quan, persones com jo, fem del pensament la nostra manera de guanyar-nos la vida. Però ara sí que estic exagerant i vull dir amb total sinceritat que les meves neurones no descansen ni un minut i que estic aprofitant el temps per formar-me i reclicar-me, sobretot, en aquells temes que sempre han estat del meu interès i font primera dels meus escrits divulgatius i, sovint, acadèmics. Parlo d’Àsia i del fort vincle que m’uneix des de sempre a aquest continent. En fi…, fa unes setmanes, i gràcies al totpoderós Facebook, vaig retrobar-me amb l’Eva i en Javi, gairebé trenta-cinc anys després de la darrera vegada que ens van veure… Davant d’això, ¿com puc evitar de fer màgic aquest episodi de la realitat? No puc ni vull evitar-ho. Visca Novalis!!!!!!