Sempre podem renéixer
{mosimage}Una nit de setembre xafogosa. El concert per a piano i orquestra en Re bemoll, op. 38 d’Aram Khatxaturian sona a Catalunya Música i m’allunya momentàniament de les misèries quotidianes. Aquest vespre he reflexionat molt sobre l’essència del món i de les persones que hi vivim, i com acostuma a passar, no en trec mai l’aigua clara. No importa. A l’adolescència sí que m’hauria tret el son, una època en què, a banda de divertir-me com qualsevol altre noi de barri perifèric, buscava proves impossibles de l’existència de l’ànima. Sí, amics i amigues, en aquells temps aquesta era la meva dèria principal fins que, pràcticament, vaig entrar a la universitat, moment en què vaig abandonar la filosofia per la literatura. Mentre escric aquestes reflexions, la majoria de veïns fan múltiples sorolls per celebrar els gols del Barça, i jo, al meu despatx, amb la música decidida de Khatxaturian m’encerclo i me n’oblido, del món que hi ha més enllà de la finestra. I inevitablement el meu pensament vola cap a l’Orient, una vegada més, cercant aixopluc, fins a les dinastia Tang la poesia de la qual em dibuixa espais naturals i estats d’ànim on sovint m’hi trobo bé…, llevat d’avui…, que tinc una sensació estranya. Els lotus i els bambús semblen espases, no es deixen agafar, em fan talls als dits i la sang envermelleix les aigües clares d’aquest rierol xinès… És quan estem ferits que podem arribar a ser més “perillosos”, i jo en això no sóc una excepció. S’acaba el concert i sembla que el Barça ha fet un mal partit de Champions. Un mal dia, però, pot ser una bona ocasió per renéixer.
