Rèquiem per les Humanitats?
{mosimage}Fa uns dies, una companya de feina em presentava com un “home del Renaixement”, cosa que, en un primer moment, em va fer molta gràcia perquè, precisament, “del Renaixement” no m’havien pas mai catalogat, i potser en aquesta etapa de la meva vida els ideals renaixentistes encaixen més que mai. A la facultat, i a causa dels meus estudis de llengües semítiques, algunes de les quals extinguides, podia apuntar cap a aquells ideals, però haig de dir que em sentia molt més medieval que no pas altra cosa. L’Edad Mitjana exercia en mi una mena d’embruix poderós…, era l’època en què descobria el romanç de Tristany i Isolda i la seva versió musicada, els poetes de l’Espanya musulmana, les Tres Cultures…, un món que m’encisava i que, per estricta cronologia, quedava encara fora del Renaixement. A mesura que passaven els anys de carrera, vaig anar decantant-me pel Romanticisme, especialment l’alemany, al qual vaig arribar, una mica de rebot, gràcies a l’obra dels poetes Joan Vinyoli (1914-1984) i Giacomo Leopardi (1798-1837). Durant anys, fins i tot actualment, els ideals literaris i artístics romàntics han estat el meu marc d’actuació i pensament, i he arribat a sentir-me una mica com un “home del segle XIX”, des de l’admiració per la vida i obra d’aquells grans creadors de cultura germànica, i molt especialment per la poesia de Novalis, la pintura de Friedrich, la música de Schumann o els lieder de Schubert. No obstant això, i arribats en aquest punt, en un altre moment explicaré la meva etapa platònica, que va ser fonamental per encarrilar la meva vida tot just en sortir de l’adolescència. Avui puc dir que, sense Plató, potser no hauria continuat estudiant i potser no hauria arribat mai a doctorar-me. Els de la meva generació som dels últims que hem degustat els plats més sabororos de la formació humanística i dels últims a tenir prou paladar per poder-los apreciar.
