Sortir de l’atzucac
{mosimage}A las acaballes del mes de novembre, el desembre es presenta més desencisat que mai. Milions de persones del món occidental tenim avui un futur incert, cosa que la majoria no hauríem dit mai. Però la cobdícia sempre té un preu… Personalment, però, l’any 2011 ha estat un dels més importants de la meva vida. Fent un ràpid balanç, al mes de febrer vaig esdevenir doctor en Filologia, després de molts anys d’estudi i lluita (sovint contra mi mateix); al juny vaig quedar-me a l’atur (cosa que no em passava des del 1992!!), encara que a mitjan setembre vaig recuperar la feina; al novembre m’han fet padrí d’una preciosa nena colombiana, el bateig de la qual serà ara al desembre; i malgrat que encara no s’ha fet pública, ja tinc la sentència del meu divorci (que vaig començar a tramitar l’any 1996!!); suposo que en pocs dies es farà ferma i podré passar pàgina d’una vegada. Aquests han estat els principals fets en un dels millors anys de la meva vida. La pena és que el nostre entorn s’enfonsa i, per tant, no puc celebrar com voldria les coses bones que m’han passat…, no tinc el cos per a grans festes. Malgrat tot, hem de ser positius i, com diu el tòpic, no perdre mai l’esperança. Sens dubte, vivim temps de canvis diversos i els anys que vénen no tornaran a ser com els d’abans, almenys durant una llarga temporada. Això és així. Ara més que mai cobren força les tesis del decreixement, i estic molt d’acord en una de les seves definicions: El decreixement és saber aturar-se i canviar el rumb en el moment que hem arribat massa lluny. És escollir la simplicitat quan s'evidencia que l'abundància no ens fa feliços. Uns principis que sempre he defensat i promogut, i que m’ajuden en tot moment a afrontar els obstacles de la vida. Ha quedat tristament demostrat la dificultat que li suposa a una gran part de la humanitat prendre consciència dels límits que, necessàriament, s’han de respectar si volem continuar creixent de manera responsable i no malmetre un planeta, el nostre, que no té “recanvi”. El mes passat vaig escriure sobre la progressiva marginació dels estudis humanístics en la nostra societat… Curiosament, a diferents diaris es publicaven reportatges i reflexions semblants. Recuperar la nostra dimensió humana, encara que sembli una contradicció, és el que ens cal de manera urgent. Només així podrem sortir de l’atzucac actual en què ens trobem.
