Ara fa un any
{mosimage}A l’hora d’escriure aquestes línies, 15 de febrer de 2012, es compleix un any que em vaig doctorar. D’ara endavant, el 15 de febrer de 2011 serà una data important en la meva vida, un dia que va esdevenir la culminació d’anys d’esforç i de creure que, en veritat, era capaç de fer-ho. És evident que sense el suport d’algunes persones que m’hi van animar no hauria estat possible, i mai no em cansaré de donar-los les gràcies. Un any després, però, en què ha canviat la meva vida “acadèmica”? Doncs, en gaire cosa, però no em sorprèn perquè ja ho sabia jo això i tenia molt ben assumit que el tràmit de doctorar-me era necessari per tancar una pàgina de la meva vida i poca cosa més, si més no, ara per ara. I crec que això ja ho sabia des del primer dia que vaig conèixer el meu primer director de tesi, l’any 1993, a Madrid, en una de les sales del desaparegut “Instituto Arias Montano” del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). No ho dic per ell, al cel sia, sinó per mi, que vaig arriscar moltíssim llavors sabent que era un alumne de doctorat bastant fluix…, però a la vida cal posar-hi empenta i decisió i jo, mestre de l’ambigüitat, sabia ben bé per què m’hi ficava. El que no m’imaginava encara eren els anys (molts) que tardaria a doctorar-me ni el cost (elevat) que això em suposaria…, pero tant se val, l’esforç sempre haurà valgut la pena i, fins i tot, dono per “bons” els moments més durs, personals i laborals, que vaig haver de passar i que van fer que abandonés diverses vegades…, fins al 2009! Bé, la “moraleja” en tot això és la de sempre: “Si vols, pots”, i no perquè sigui la de sempre és menys veritat!
