El roure martinenc de l'Avinguda 304 “Una història real o fictícia”
{mosimage}En ple segle XXI, on les autopistes de la informació ens traslladen d’un lloc a l’altre de l’hemisferi, i vivim en un món totalment globalitzat, encara trobem reductes on la providència, la causalitat, o la mà d’un àngel de la guarda ha preservat, deixant com a testimoni, un petit espai obert a tothom en el cor mateix de la nostra ciutat. Ens trobem davant una història on la veritat és la que fa que qui l’escolta pugui comprendre millor el que es vol explicar. Aquest fet comença en un dia qualsevol de la setmana, un dia a l’atzar, on la jornada es desperta desprès d’una nit plujosa quedant l’atmosfera neta i fresca, i ens afalaga una brisa que fa percebre la gespa mullada i la terra fresca. – Obro els meus ulls brillants i guaito per una de les meves dues finestres que em comuniquen amb el món exterior. – Sento en una casa veïna el cant d’un rossinyol, un canari, o potser un ocell del bosc. Tant s’hi val, és hora de començar la diada: netejar les meves dents esmolades, estirar el meu cos esbelt i lluir el meu bonic vestit de color marró. – Preparo el meu esmorzar: fruita seca, brots tendres i llavors no poden faltar. Després d’aquest tiberi, a treballar¡ Ja és a punt d’arribar l’hivern i encara em falta molta feina a fer, haig d’emmagatzemar molts glans, però no com ho feia abans, separats, en diferents llocs i que després no els trobava, per ésser eficient, aquest hivern els deso tots junts. A l’hivern és quan més temps tinc per pensar, dormo molt però no profundament i es quan recordo les coses que han passat durant l’estiu, com aquella vegada que una colleta de nens i nenes es van construir una cabana i quan es reunien, xerraven i reien i reien I jo els escoltava des de casa meva, dalt de tot d’unes branques tapissades per una molsa que em protegia de la pluja. – Recordo com aquest arbre era en aquella època frondós amb una capçalera densa i una escorça d’un bru clar. Quins temps aquells¡ Sí, us parlo de l’arbre que tanca un carrer davant d’una plaça on han aixecat una MENA d’arbre fosc amb una sola branca i un tronc gros! L’avinguda 304 amb l’avinguda de la Constitució. De sobte, el sol surt amb força i es produeix un reflex meu a les fulles… si em veieu, sóc un esquirol de cua estirada i crispada, amb un bonic pelatge marró. – Somio que aquest bell racó mai no desaparegui, algú l’ha preservat, l’ha protegit. Sempre hi ha més d’una manera d’entendre les coses. Des del cantó esquerre del cervell analitzem tot de forma racional. Des del cantó dret ho analitzem utilitzant la imaginació i la creativitat.
Albert Segarra i Arnau Castelldefels-Barcelona
*GUIA dels Arbres dels Països Catalans (1999).
Ramon Pascual. Ed Pòrtic 4 ed. Pàg. 100