L’arbre de la vida
{mosimage}Vivim una època molt difícil al món occidental. Estàvem instal.lats en un miratge que, abans o després, havia d’esvair-se. La cobdícia d’uns, la irresponsabilitat d’uns altres i la bona fe d’una gran majoria, que pensava que havia arribat el seu moment de progressar en la vida, han creat un clima social i econòmic gairebé irrespirable. Malgrat això, les persones arribades de països molt menys afortunats escolten les nostres queixes, se sorprenen molt i ens fan veure que aquesta crisi occidental, la “nostra”, ignora (sovint volgudament) la realitat de molt milions de persones que viuen en perpètua crisi, sense cap expectativa de superar-la, escanyades per les multinacionals i pels propis governs corruptes i que, fins i tot, se senten comprensiblement molestes per les nostres queixes. No obstant això, els nivells de pobresa que estem assolint aquí són alarmants, i amb una distribució millor de la riquesa es podrien eliminar; però és clar que aquest és, ha estat i serà el quid de la qüestió, i un dels xips que amb més urgència caldria canviar si de veritat volem viure, deixar viure i compartir la vida amb la resta de persones. Pura utopia, ja ho sé. Imagino que en algun lloc recòndit dels gens humans hi ha l’espoleta que ens fa ser així de depredadors. No és una excusa perquè crec que la intel.ligència hauria d’haver estat l’eina fonamental de construcció d’una societat justa i equilibrada, però també sembla abastament demostrat que ser intel.ligents no ens fa necessàriament bones persones, fins i tot diria que no té per què… De totes maneres, en els moments en què crec que no entenc el que (em) passa, i crec veure enemics allà on no hi són (o sí), sempre tinc molt present un proverbi hindú, que em dóna força i que diu: “No hi ha arbre que el vent no hagi sacsejat”.
Moisès Stanckowich