Sia’m la mort…
{mosimage}El mes d’abril va ser el mes en què, per primera vegada, vaig acompanyar una persona en la seva mort. Mai abans no m’havia trobat en una experiència com aquesta, una experiència que la vida m’estava oferint en l’hora del traspàs de la Sra. Carme. Curiós. Un dilluns a mitja tarda, un dia després d’haver estat ingressada, el metge ens diu que la malalta, davant la nul.la possibilitat de salvar-la, morirà aquella mateixa tarda. A la dona, ja gran, se li retiren els sueros i, inconscient però amb una respiració sonora, convulsa i gairebé automàtica, comença el procés irreversible d’anar-se apagant. El cos humà té una capacitat d’aguant asombrosa ja que, en aquest cas, la dona va arribar fins al dimarts al matí i, certament, ens causava admiració veure-la resistir camí de la fi, però també patiment. La numantina resistència tenia ja escrit el guió, un darrer guió. I com si ens hagués escoltat, la Sra. Carme va alentir la seva agitada respiració de manera gradual fins arribar a un últim sospir, moment en el qual el seu cos, fatigat, es va aturar del tot…, eren les 11.42 h del matí. El meu rellotge en va ser testimoni. Vaig adonar-me que aquella dona ja no hi era, amb nosaltres, o més ben dit, que ens havia deixat allà el seu cos i que, finalment, s’havia fet llum en la llum, vent en el vent, i havia esdevingut lliure per sempre més. Vaig sortir al passadís i vaig adreçar-me ja sense pressa a un dels infermers. Recordo que amb molta calma li vaig dir: “Creiem que ja s’ha mort”, i amb una infermera van entrar, ells dos, a l’habitació a certificar el decés. Ens van permetre uns minuts de vetlla abans d’endur-se-la. I la vida continua, sempre ho fa. Com a epitafi, trobo uns versos del gran poeta andalusí Ibn Shuhayd, que diuen: “Mentre la mà de la mort / va arrencant-li l'ànima / Ah!, dins d'ella hi ha un amor /que fa més suportable veure’s privat de la vida”.