La clau és estimar
{mosimage}Darrerament, quan entro al Parc de la Granota, m’aturo uns minuts a escoltar el vent, i m’adono que la gran majoria de coses que escolto es refereixen a mi. D’unes coses, n’encerto la procedència; d’unes altres, la puc arribar a sospitar, però totes són inequívocament clares en els continguts. Aquests moments de comunió amb la natura són fonamentals per no perdre el lligam que m’hi uneix i recordar sempre allò que en diem el “poder de la debilitat”. La natura n’és plena, d’exemples d’això, i amb la seva saviesa (i sovint contundència) ens en dóna mostres. Malgrat que he nascut i m’he criat en un entorn urbà, i que he viscut en ciutats enormes, tinc un sentiment de pertinença a la terra, a l’aigua…, cada vegada més intens. D’adolescent, quan gaudia de l’observació i de la profunditat inabastable de l’Univers, m’agradava adonar-me que entre els estels que observava i jo mateix no hi havia diferència substancial, que érem realitzacions diverses d’una mateixa matèria i que, per tant, ens podíem considerar en certa manera “parents”. Una idea no gaire científica però que vol il.lustrar la connexió que hi ha entre tot el que existeix i denunciar que la sobèrbia humana és altament destructiva perquè ens fa creure el que no som i, a sobre, vol imposar-ho a la resta. Quina llàstima d’humanitat la nostra, capaç del millor i del pitjor alhora! Veure passar l’aigua d’un riu, fer un petó a qui t’importa, contemplar una constel.lació llunyana o acaronar una bestiola són només alguns dels autèntics plaers que sovint no sabem valorar. Aquests plaers sorgeixen en el moment màgic en què decidim el més important que es pot decidir a la vida: estimar. A partir d’aquí, i només si estimem de veritat, la realitat canvia i podem començar a treballar per millorar la nostra existència i, en conseqüència, la dels altres. Qui ha dit que aquesta sigui una tasca senzilla? Però ¿i si només cal que cada dia ens ho proposem una miqueta? Jo, des que m’aturo uns minuts a escoltar el vent, veig amb claredat que estimar és l’únic camí per arribar un dia a ser feliç i, molt més important, fer feliç al món. Si més no, ho intento, creieu-me si us dic que ho intento.
